Quan Barcelona recelava de Pau Casals
El director i violoncel·lista català impulsava fa cent anys un projecte orquestral excepcional que la ciutat no creia viable
Quan el 1919 Pau Casals decideix deixar Nova York i tornar a Catalunya després d’haverse menjat el món amb el violoncel, ho fa pensant en gran. Barcelona es mereix un projecte orquestral de primer ordre i el mestre català, que havia traçat una espectacular trajectòria internacional amb orquestres d’alt nivell, considera que cal dotar-la d’una formació amb temporada estable i músics ben pagats, que creixin amb el projecte i creïn una sonoritat específica. Una orquestra, en fi, de nivell europeu que pugui rebre el més granat del moment. Així va ser com en els seus 17 anys d’existència l’Orquestra Pau Casals va tenir al podi o tocant com a solistes figures com ara Falla, Schönberg, Stravinski, Richard Strauss, Anton Webern, Prokófiev, Bartók, Gerhard, Webern, Zemlinsky, Krenek, Honegger, Korngold, Turina, Campmany, Manén, Morera, Semper... Una orquestra de qualitat extraordinària que estrenava obra contemporània de Fauré, Ravel o Galzunov, Berg o Kodaly, més tota la música catalana del moment.
No és que Barcelona fos en aquell moment un erm musical, ni de bon tros. Existia l’Associació Wagneriana, la de Música de Cambra, l’Orfeó Català, l’Orfeó Gracienc..., l’Orquestra del Liceu o la Simfònica de Barcelona, que havia fundat Joan Lamote de Grignon, tot i que tocava de manera més esporàdica, ja que els pressupostos no donaven per a cicles estables. Hi havia un interès per la música a la ciutat però...
Ho explica Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals del Vendrell. “Quan va arribar el mestre a Barcelona amb un projecte orquestral tan ambiciós, tant Lamote de Grignon com els governants van reaccionar amb escepticisme, posant en dubte que Barcelona tingués un públic per a aquella oferta. D’acord, va dir ell, ja la crearé jo. I va posar els seus propis diners fins que al cap d’uns anys va crear un patronat, amb patrons que feien aportacions econòmiques considerables”.
De l’octubre del 1920 fins al cop d’estat del 36, la Pau Casals va fer més de 360 concerts, va marcar tota una generació de músics i va divulgar la música entre les classes treballadores a través de l’Obrera de Concerts, el seu projecte social inspirat en els cors d’Anselm Clavé.
El seu últim assaig al Palau de la Música Catalana va ser el 18 de juliol del 36, quan un comissari va entrar i va informar del cop d’estat. Un any més tard se celebraria el darrer concert amb motiu del Congrés Internacional d’Escriptors. Casals, que havia donat suport a la causa republicana, s’exiliaria molt a contracor a Prada de Conflent. “Acusat de maçó, jueu, roig i separatista, li van imposar una multa d’un milió de pessetes i li van embargar tots els béns”, recorda Ballester.
El qui, què, com i amb qui d’aquella aventura artística irrepetible queda recollit ara en l’exposició 100 anys de l’Orquestra Pau Casals. Excelència
musical i compromís social.
Oberta fins al febrer, la mostra, que arrenca al Museu de la Música de Barcelona i acaba al Pau Casals del Vendrell, és un recorregut per la trajectòria de la formació a través de més de 120 documents originals que es conserven en diferents arxius, especialment a la Biblioteca de Catalunya i la Fundació Pau Casals. Entre aquests, un escrit de la Generalitat expressant la voluntat de convertir-la en orquestra nacional, el somni del mestre que no va poder veure mai realitzat.
Partitures originals, programes, cartells, documents sonors, fotos o fins i tot la levita de director de Casals, més el seu faristol, maletí, pipa i batuta, reben a qui visiti el Museu de la Música. És, per cert, la darrera acció de Jaume Ayats com a director, que acaba el mandat just demà en espera que L’Auditori convoqui concurs.
En aquesta etapa de la mostra s’expliquen els antecedents, la trajectòria i la desaparició de l’orquestra, així com les que sorgeixen a partir del 1940, quan Enric Casals, el seu germà violinista, dirigeix la Ibèrica de Concerts, i Eduard Toldrà agafa per dir-ho així el relleu al capdavant de l’Orquestra Municipal de Barcelona (més tard Ciutat de Barcelona amb Ros Marbà i avui OBC). Al Vendrell coincideixen amb una estètica idèntica en els concerts que l’orquestra va fer per Catalunya, així com en l’homenatge que la localitat li va dedicar el 1927 o la projecció com a director d’orquestra, especialment a Puerto Rico.
El mandat de Jaume Ayats com a director del Museu de la Música de Barcelona acaba demà
Una exposició que arrenca a Barcelona i continua al Vendrell narra la trajectòria de l’històric projecte