Un catalanista a Hollywood
Una exposició a Balaguer i unes memòries inèdites recuperen la figura i l’obra del secretari personal de Macià
La ciutat de Balaguer acostuma a recordar i mantenir la memòria dels seus personatges il·lustres. Ho fa amb el comte Jaume d’Urgell, el Dissortat, amb Gaspar de Portolà, colonitzador de Califòrnia, o amb l’escriptora Teresa Pàmies, àmpliament homenatjada amb motiu del seu recent centenari. Entre les primeres boires de novembre, li ha tocat el torn a un fill que va portar el nom de Balaguer fins a Hollywood, un escriptor lliurat a l’activisme del catalanisme separatista, Josep Carner Ribalta, autor insuficientment conegut, recuperat per a la memòria col·lectiva amb una exposició al Museu de la Noguera, El
somni que perdura, i que coincideix amb la publicació d’un manuscrit inèdit, les seves memòries íntimes i literàries, El campanar
abatut (Fonoll-La Mira).
El llibre és una cuidada edició a càrrec del seu fill, George Carner, diplomàtic dels Estats Units retirat, català nascut a l’exili, el període més significatiu en la vida del seu pare, que “sempre va somiar amb una Catalunya democràtica, republicana i independent d’Espanya”. Carner creu que l’obra política i literària del seu pare es va avançar al seu temps, amb el disseny d’un sistema cinematogràfic català que no va poder ser. Però les seves reflexions, opina, connecten amb el convuls temps polític actual.
Carner Ribalta va ser el primer català que va ser a Hollywood, va voler crear una indústria semblant a Sabadell però la Guerra ho va desbaratar tot.
El campanar abandonat és un llibre que explica des de l’exili una carrera literària que corre paral·lela a una trajectòria política que Carner Ribalta ja va desenvolupar en unes memòries anteriors, De Balaguer a Nova York, pas
Ell és qui explica a Macià i Companys la importància de la cultura per jugar a primera divisió
sant per Moscou i Prats de Molló, un dels llibres significatius de les Edicions Catalanes de París.
Aquestes noves memòries s’inicien amb l’aprenentatge d’un poeta que pot observar l’evolució del seu país des de fora, un escriptor que té una vocació cosmopolita i que ofereix el seu talent al catalanisme que representa Francesc Macià.
Amb el record constant al campanar de Balaguer, Carner explica els seus primers contactes amb el catalanisme a la seva ciutat natal, els seus primers viatges a Londres i París, el seu autodidactisme i la seva fascinació per Macià, després d’entaular una amistat amb Ventura Gassol, que el va convertir en testimoni d’alguns episodis de l’epopeia separatista catalana.
Com a company de viatge del líder d’Estat Català viurà uns bojos anys vint, convertit en el seu secretari personal, i exiliats per la dictadura de Primo de Rivera. Carner Ribalta és el poliglot de l’equip i l’ombra de Macià a Moscou, a París, a Prats de Molló, una altra vegada a París, després Bèlgica i l’Havana, el trampolí des del qual fa el salt a Nova York: una ciutat que trepitja el 1928 i on molt aviat els seus dots idiomàtics i culturals li obren portes per guanyar-se la vida com a guionista i en el món de la publicitat.
Però la fascinació dels gratacels no és suficient i Carner arriba aviat a Hollywood, on viu la producció de pel·lícules des de primera fila, i aconsegueix un contracte amb la Paramount, que necessita guionistes per a les versions de les seves pel·lícules amb destinació al mercat hispanoparlant.
Al llibre afirma que la seva estada a Hollywood va ser “breu però molt aprofitada, ja que va ser com una universitat tècnica per perfeccionar un ofici”.
El jove escriptor ha deixat enrere les seves peripècies polítiques
amb Macià i treballa en almenys unes deu pel·lícules, en les quals escriu diàlegs però també aprofita per sortir com a actor secundari o extra, amb l’esperança que algú de la seva família vegi la pel·lícula a Catalunya.
Són pel·lícules de titulars tan
vistosos com El déu del mar, El cos del delicte, El príncep Gondoleros,
Gent Alegre o La cançó de Bernadette. El 14 d’abril, el seu entusiasme cinematogràfic s’atura. Rep un cablegrama de Francesc Macià que el requereix a Barcelona i abandona la factoria dels somnis de la costa californiana.
Durant la República, Carner Ribalta no vol càrrecs polítics, i només accepta un càrrec com a cap de premsa del Parlament de Catalunya. Però Gassol, el conseller de Cultura, té altres plans per a ell i Carner té un munt d’idees sobre com aplicar tot l’après a Hollywood.
Segons el periodista i escriptor Francesc Canosa, coneixedor de la vida i de l’obra de l’escriptor exiliat, “ell és qui els explica a Macià i a Companys que si Catalunya vol jugar a la primera divisió, ha d’apostar per la indústria cultural i redacta informes per crear uns grans estudis cinematogràfics a Sabadell”. També s’interessa pel teatre i organitza un viatge a Barcelona del dramaturg avantguardista Erwin Piscator, teatre de missatge social. Són projectes que no arriben a bon port, primer pel 6 d’octubre del 1934 i després per l’esclat de la Guerra Civil. Durant aquest període és nomenat comissari d’espectacles i viatja a l’URSS, on contracta nombroses pel·lícules per al lleure de la rereguarda.
Però des d’aquest lloc, Carner s’enfronta obertament al Sindicat de l’Espectacle, dominat per la CNT/FAI. Gassol li aconsella que se’n vagi i davant el perill d’una bala perduda, Carner torna a l’exili, a París, però aviat tornarà a travessar l’Atlàntic per instal·larse a Mèxic, el seu trampolí per tornar a Nova York. A la ciutat dels gratacels, Carner no està sol.
El 23 d’abril del 1936 s’havia casat a Barcelona amb Esther Cadefau i Güell, secretària del president del Barça, Josep Sunyol, que serà afusellat pels franquistes i que li donarà dos fills, l’Ariel i en George, aquest últim nascut a Nova York.
Quan els Estats Units entren a la Segona Guerra Mundial, i com a membre de l’organització republicana a l’exili que lluita per enderrocar el règim franquista, Carner Ribalta realitza feines i gestions per als serveis d’intel·ligència americans.
A l’exposició de Balaguer es mostra una carta que dirigeix als amics del Casal Català de Cuba perquè estiguin atents a qualsevol informació sobre Franco i els seus aliats de l’Eix que pugui ser útil per als interessos militars d’americans, britànics i francesos per a la invasió d’Europa.
A Nova York aconsegueix retrobar-se amb vells amics del Club Separatista i col·labora amb el Cercle Català de Nova York i a la redacció d’una revista bilingüe,
Free Catalonia, entitats que seran focus de resistència catalanista que pretenen internacionalitzar el problema català.
L’escriptor es guanya la vida amb projectes radiofònics com La
marca del jaguar, un serial amb propaganda antinazi dirigit al públic
d’Amèrica Llatina que li ha encarregat el Govern americà. També s’integra al Consell Nacional Català de Carles Pi i Sunyer. Des de la delegació americana d’aquest òrgan, Carner Ribalta va participar molt activament en l’assemblea constituent de les Nacions Unides a San Francisco el 1945, on va presentar l’informe
El cas dels catalans.
Carner Ribalta té el seu desencant particular quan comprova que a Espanya i Catalunya no canviarà res perquè els occidentals han convertit Franco en un aliat anticomunista.
L’escriptor s’instal·la a Los Angeles i treballa per a la Berlitz i es refugia en la seva obra literària i en les seves traduccions, entre les quals destaquen el buidatge al català de nombrosos poemes de Paul Valéry i de Stephane Mallarmé. També participa i guanya en més d’una ocasió els Jocs Florals, una tradició que els exiliats i emigrants catalans conserven com a tradició cultural.
El campanar abandonat es tanca quan els franquistes s’apoderen de Balaguer i la torre que dona títol al llibre és un senyal de referència per a l’artilleria de l’enemic. Carner es lamenta de la situació però accepta el seu destí. “A la nostra casa de Nova York es parlava català i la idea de Catalunya que ens va donar el meu pare era la de l’esperança del retorn”, explica George Carner, que recomana també l’exposició de Balaguer, un recorregut exhaustiu per la vida i l’obra d’un lluitador amb una obra que demana a crits una reedició de llibres com ara Sicoris, escrita el 1941 a Nova York, que és tota una epopeia novel·lada, sobre la transformació del Segre arran de la construcció de les grans preses, o l’Anecdotari de la Revolució, un exercici literari de gran realisme sobre fets i personatges de la Guerra, vivències de temps convulsos.