L’handbol tenia un pare
Mor Juan de Dios Román, el tècnic que va forjar el salt de qualitat de la disciplina a Espanya
–Abans, fa cinquanta anys, l’handbol ja existia a Espanya, encara que no deixava de ser una disciplina minoritària. És cert que teníem Domingo Bárcenas. El que passa és que va arribar Juan de Dios Román. I amb ell va començar el gran canvi.
Fernando Barbeito (52), avui segon entrenador del Barça d’handbol, va arribar a disputar 56 partits amb la selecció espanyola.
Molts d’aquells partits van ser sota les ordres de Juan de Dios Román, el savi de la disciplina la vida del qual s’ha apagat ara, als 77 anys. Així que tots dos es coneixien bé. –La història és així –ens explica Barbeito, jugador essencial en el
EL CANVI Abans de Román, als seixanta, l’Est liderava la disciplina; avui manen Espanya, França i els nòrdics
FERNANDO BARBEITO “Amb la seva saviesa vam saber entrenar millor, van sortir més bons tècnics, es va traçar el cercle virtuós”
Barça dels anys vuitanta i noranta. I parla.
Ens diu que Domingo Bárcenas, professor d’handbol a l’INEF de Madrid, en els temps del franquisme, havia adoptat com a ajudant el jove Juan de Dios Román. I que l’elecció havia estat un encert: Juan de Dios Román s’havia obert pas per dues vies. No només era professor d’INEF, sinó que també era l’entrenador de l’Atlètic de Madrid.
–Era allà –explica Barbeito,– al capdavant de dues plataformes fonamentals al país. Perquè havia d’estudiar els referents de l’època, els soviètics, els alemanys de l’Est, els iugoslaus, els romanesos, els hongaresos... És que llavors ni Espanya ni França ni els escandinaus pintaven res, no com ara.
I, afegeix que amb els informes que Juan de Dios Román portava i estudiava, es va crear el cercle virtuós.
Els manuals arribaven des de Bucarest o Budapest o Moscou. S’emmagatzemaven a les prestatgeries de l’INEF. Es traduïen i es difonien entre estudiants, llicenciats i jugadors. Bárcenas i Juande Román obrien les portes al futur.
–Vam començar a entrenar millor, van sortir més bons tècnics, l’esport es va fer més conegut, van aparèixer més jugadors i amb el temps, els resultats.
La seva passió s’encomanava. Van sorgir Cecilio Alonso. I, després, Garralda, Masip, Urdangarin...
El mateix Juan de Dios Román ho confessava a començaments d’any, ja postrat a la cadira de rodes: “Abans, arribar a semifinals d’un gran campionat era el màxim. Ara no estem en condicions de conformar-nos amb això. Ja no n’hi ha prou”.
–Els resultats van tardar a arribar, és cert. Però no s’ha d’oblidar que el primer gran èxit, la plata europea del 1996, va arribar amb ell al comandament de la selecció –subratlla Barbeito–. Amb ell es van recollir dos bronzes olímpics (1996 i 2000)!
–I el seu caràcter? –Tenia les seves particularitats, però era un estudiós. Era una biblioteca de l’handbol. Quan jo dirigia la selecció juvenil, em demanava anàlisis dels millors jugadors rivals, informes de tota mena... Els guardava i anys més tard em recordava: “Encara conservo aquell informe que em vas fer durant l’Europeu juvenil de Riga...”.
–Tenia el seu ego –diu.
–És clar, però això s’assumia. Ho assumíem tots. Al cap i a la fi, ell va ser qui va començar tota aquella revolució. Era conegut pels seus gestos, els seus crits i les seves reaccions extravagants a la banqueta. Calia acceptar-lo perquè allò funcionava.
Sobre el parquet, Cecilio Alonso va arrodonir el procés. Era un gegant de dos metres, l’estrella de l’Atlètic, un espanyol diferent.
–D’alguna manera, era el nen d’en Juande –diu Barbeito–. Fins abans de la pandèmia, fins i tot quan en Juande ja estava castigat, amb una pròtesi de fèmur i maluc, encara quedava amb en Cecilio i amb el comentarista Luis Miguel López per prendre uns vermuts en alguna terrassa.
–I per què era tan diferent Cecilio Alonso?
–Va ser l’obra d’art de Juande Dios. Tàcticament es feia amb qualsevol. Atacava i defensava i tenia un llançament exterior descomunal. Llavors els pocs jugadors espanyols d’aquelles dimensions eren maldestres. En Cecilio, amb els seus dos metres, ho tenia tot.
–Avui és l’handbol espanyol, amb els seus títols mundials i europeus, el que ho té tot –diu.
–I en Juande, a part de la curiositat i la saviesa, també ho va tenir tot. La seva dona, l’Elvira, és meravellosa. No és un 10, sinó un 11. També l’hem d’aplaudir a ella.