Maradona, rei dels maleïts
Si yo fuera Maradona saldría en Mondovision para gritar a la FIFA que ellos son el gran ladrón”, proclama Manu Chao en La vida tómbola, homenatge i demanda al geni argentí, en una de les moltes referències que li ha ofert la música popular, sense distinció d’estils i llocs.
És una característica poc freqüent en la música, que recorre rutes semblants, però rares vegades conflueix amb el futbol, excepte per honrar els rebels i els jugadors maleïts –Garrincha, Best, Stan Bowles...–, territori fascinant per als artistes de qualsevol ram. Maradona, personatge polièdric que no va deixar indiferent ningú, contenia tots els elements per erigir-se en un heroi del folklore popular, condició per a la qual difícilment estan articulats els fenòmens actuals.
El maleïdisme és un avís poètic que connecta com pocs amb l’ànima popular. Considerar Maradona com un maleït es queda curt, perquè era això i totes les altres coses. Explicar-lo resulta impossible perquè la seva empremta és inabastable. Milers d’articles s’han escrit en ocasió de la seva mort, meravellosos esforços en alguns casos, carregats de sentimentalisme, ràbia, agraïment i tristesa. Tampoc no han faltat mirades moralistes o cíniques, ni algun franctirador emboscat. En l’hora de la seva mort, s’ha disseccionat la figura de Maradona amb minúcia i sense èxit.
Maradona ha estat més gran que el futbol, no per la seva fama universal, ni pels seus desvaris i drames, ni tampoc per la fascinació que va produir als estadis. El futbol ha conegut fenòmens de tota classe, algun –suposem que Pelé– capaç de discutir la supremacia a l’Olimp a Maradona, però cap no ha adquirit el seu gegantí calat popular.
Explicar Maradona significa fracassar davant una gran paradoxa: és un personatge tan divisible que les fraccions són infinites. Es resisteix al relat homogeni. Cada aspecte de la seva vida, tant la futbolística com la personal, empeny a una nova divisió, un nou enfocament, una nova anàlisi, al febril exercici que converteix Maradona en una il·limitada nina russa. Cada Maradona n’amaga un altre, i un altre, i un altre... Així fins a l’infinit.
Des d’aquesta perspectiva, Maradona és un misteri. Ningú no ho diria perquè va ser l’últim futbolista de l’estirp analògica. Es va retirar i va emergir l’era digital per sacsejar tots els mons, el del futbol inclòs. Manu Chao no trobarà la manera d’atribuir a un jugador actual el paper de Robin Hood contra l’establishment. Se’n va anar Maradona i va arribar un món corporatiu, plastificat, paranoic i sense relleus.
Maradona era un personatge d’un altre temps, enganxat al carrer amb totes les seves conseqüències. Era allà, de sobte, a la pizzeria del costat, a la discoteca de barri i a la gresca nocturna. Ens el podíem trobar a la cantonada de qualsevol carrer. Processava els seus dimonis particulars a la vista de tots, suportant el descomunal pes que significava ser Maradona.
Fa temps que el futbol ja no convida a la poesia. A canvi de diners i comerç, ha entrat en un procés de pragmatisme autodefensiu. Maradona s’exposava al camp i al carrer. El vam viure com una pel·lícula en directe, davant els nostres ulls, amb l’opinió que a cadascú li mereixés. No era un brillant producte comercial, protegit per tots els interessos que han tancat les estrelles actuals en gàbies d’or, envoltades pels inexpugnables murs que clubs, agents i empreses construeixen al seu voltant. Són el producte d’una nova època. Què en sabem d’ells? Res, excepte que juguen molt bé, i paguem generosament per consumir les seves proeses.
A Maradona li cantaven perquè era prodigiosament carnal. Era el crac de barri elevat a la màxima potència, la del geni que sorgeix sense avís i ens captiva perquè va més enllà del que qualsevol noi pugui somiar. Com només els rebels, maleïts i autodestructius poden ser-ho, estava fet de matèria poètica, no de poliuretà i xarxes digitals. L’estimàvem encara que ens decebés. L’estimàvem perquè ens emocionava. Li cantàvem perquè en el futbol només es canta als maleïts, als garrinchas que jugaven com déus i pecaven com dimonis. I en aquelles escales de l’excés, Maradona tampoc no ha tingut rival.
Com només els rebels i autodestructius poden ser-ho, estava fet de matèria poètica, no de poliuretà i xarxes digitals