La bíblia al costat del carreró
La pitjor condemna de l’Heritier era no poder-se desenganxar de qui havia estat. Acabava de fer 17 anys però ja tenia una vida imprevisible a la mirada. Et podia observar amb ulls de cervató, amagat darrere d’un somriure tímid, i un parpelleig després estar-te clavant estalactites al coll. Dels 11 als 15 anys Heritier havia estat un nen soldat a la selva de l’est del Congo. Al grup rebel havia ascendit de pressa; és a dir, havia matat, violat i torturat lentament. L’Heritier vivia amb aquella llosa. Tot i que feia dos anys que havia fugit de tanta mort, el seu passat s’entossudia a trobar-lo. “Aquesta por durarà sempre?”. Es referia al dolor.
No es pot ser exassassí, com no es pot ser exdictador o exviolador. Et pots redimir, ser perdonat o fins i tot complir a la presó, però de vegades el dolor causat provoca una empremta tan profunda a la víctima que s’impregna per sempre a la pell del botxí, en una persecució grotesca i eterna. En aquesta situació es trobava l’Heritier, mirant de deslliurar-se d’un impossible.
S’ha escrit gairebé tot sobre Diego Armando Maradona, de la seva màgia salvatge, de la seva rebel·lia de barri, del seu carisma aclaparador, transparent, desbocat, capaç de defensar els humils i ser lleial els seus amics. També s’ha escrit, esclar, sobre els seus excessos amb les drogues, del seu masclisme maltractador o del seu autoritarisme hipòcrita. Que va ser un déu imperfecte, baixet, de fang, mentider, hipòcrita, violent, cocaïnòman. Humà.
Tampoc no es pot ser exllegenda. De vegades l’impacte i la felicitat provocada enlluernen de tal manera que deixen una empremta profunda a la pell d’una generació. Maradona no va poder desenganxar-se mai de qui va ser. De vegades va ser una condemna dolça, d’altres amarga; sempre excessiva.
Dimecres, abans de volar al Senegal sense data fixa de tornada, vaig portar les meves filles Lena i Aina a berenar xocolata calenta a El cau de les Arts, un cafè d’Esplugues amb ànima, camuflat entre prestatgeries de llibres, baguls vells i aroma de llar a cada racó. Aquella mena de llocs on les taules i les cadires tenen història i els pans de pessic no necessiten ser cakes.
Allà em vaig assabentar de l’adeu del deu. En realitat jo no vaig veure mai jugar a Maradona. Els meus records culers comencen amb el dream team de Johan Cruyff, però quan al mòbil va fer sonar l’avís de la mort de Diego l’hi vaig explicar ràpidament a les meves filles i, com que el cafè era buit, els vaig posar la cançó que Andrés Calamaro va dedicar a l’astre argentí.
La Lena, la gran, em va preguntar qui era Maradona. Vaig pensar, poc, i vaig contestar.
–Un futbolista, vaig dir, com si el Pelusa hagués estat regatejant defenses anglesos fins abans-d’ahir.
–Maradona no és una persona qualsevol, canta Calamaro.
Algunes llegendes no poden ser exfutbolistes. Encara menys Diego. Perquè no es pot ser ex-Maradona.
Algunes llegendes no poden ser exfutbolistes, i encara menys Diego; perquè no es pot ser ex-Maradona