MASSA TRENCAT, MASSA AVIAT
1 El 1982 era un món violent. Ho era a les cases, a l’escola, als carrers. La violència era un llenguatge important i reconeixible. En segons quina dosi i context bonic, revestit de la puresa que dona la violència justiciera. Jugadors amb la samarreta esquinçada, tacats de fang. Espanya era un país violent en la seva autorepressió. Mitja Espanya havia delatat, espantat i matat l’altra mitja. Mitja Espanya havia guanyat una guerra. Mitja Espanya no havia impedit que un dictador després de 40 plàcids anys es morís al llit. Era, doncs, un ecosistema amb violència de classe, de territoris, d’idees sense altres exorcistes que jugadors en partits de futbol. Quan el FC Barcelona d’aquells anys arribava a segons quins camps l’animadversió era ultraviolenta. Aquí arriben els nou-rics a refregarnos els seus esportius cars i bon cs, argen a emany e aquí som nosaltres, nobles i les cames disposats a destrossar aquells cotxes. Veure avui partits quin moment tornarà l’àrbitre de
2 De qualsevol estrella del FC Barcelona recordes jugades, l’exercici de mirar enrere en el cas de Maradona tinc un parell de gols meravellosos –Estrella Roja, Reial Madrid–; controls, centrades i regatejos, mitja dotzena. A la retina, l’entrada de Goikoetxea a 50 metres de qualsevol porteria –el basc va arribar tard, escalfat però també com s’anava abans quan et vacil·laven fent-te sentir pobre, inculte, indigne–. La final de Copa perduda contra l’Athletic. Des de la meva memòria adolescent, la lesió de Maradona va ser que et trenquessin una vegada més els somnis per ser el que eres, era igual com t’intentessis explicar. Des d’aquell mateix lloc emocional, la final d’aquella Copa aspra, dura i demencial va acabar en aquelarre d’hòsties de carrer, salts de kungfu apresos en cinemes de doble sessió amb Bruce Lee i el Vaquilla, acarnissament i rancúnia acumulada entre dos equips, dos exèrcits, dues comunitats que s’odiaven per haver perdut i consentit. Caín i Abel, Abel i Caín. Caps reals a la llotja del Bernabeu, per acabar-ho d’adobar. Tots els participants d’aquella batussa es mostren avui penedits, avergonyits del despropòsit. Tot i això, assumint la meva tara, confesso que ho vaig viure d’una altra manera. Jo em vaig sentir orgullós perquè em vaig reconèixer en allò. Era una baralla de carrer dins d’un partit de futbol que ja no anava de perdre o guanyar. Aquells tipus, arribat el moment, es trencaven la cara per tu. No els hi era tot igual. Als ulls del 2020, tot allò és injustificable. Al 1982, aquells karatekes amb les seves boges piruetes s’havien posat davant meu i havien dit que no només érem el que creien que érem sinó que també ho volíem ser. O com em diu el periodista Toni García Ramón: “Jugadors que et feien sentir que l’escut era casa teva”. Un lloc d’identitat.
3 L’únic club en què no va triomfar Diego Armando Maradona va ser el Barça. L’única ciutat on no va tornar va ser Barcelona. Com va dir Lobo Carrasco, company i amic de l’argentí, si a “Diego li haguessin donat set dies més de vida, hauria visitat el camp de Boca, del Nàpols, d’Argentinos Juniors, on va guanyar el Mundial… Hauria passat per Barcelona, sí, però no hauria estat per veure el Camp Nou sinó per veure els amics”. Maradona no va triomfar de blaugrana sent el millor, una cosa que ningú no va discutir mai en el seu moment. A més no va crear una vinculació emocional entre la grada i ell. Va ser un matrimoni fred i expectant de la vetllada que, en forma de Lliga o Copa d’Europa, donés forma a la passió. En l’aspecte esportiu, les raons en són moltes i és probable que totes fundades. Segons Josep Maria Minguella, representant de jugadors i qui el va fitxar per al Barça, hi va haver molt de sort. De la dolenta. “Des del principi tot van ser contratemps. Estava fitxat dos anys abans però la dictadura argentina va impedir que anés a Europa. El volien a l’Argentina per guanyar ‘el vostre Mundial’”. Aquells dos anys ja mítics que va jugar a Boca. “Va venir després amb la seva selecció, la que havia guanyat el Mundial i va ser un fracàs a Espanya’82”. El marcatge de Gentile a Diego, matusser, agressiu i immoral, va quedar com a avís per a la culerada que a Europa el rebrien així, ens ho podíem esperar però també com la certesa que a Maradona se’l podia treure d’un partit, llevat que els àrbitres el protegissin, cosa que ni podien ni sabien fer. “Si Maradona hagués pogut jugar set o vuit mesos seguits –prossegueix Minguella– s’hauria guanyat una Lliga o una Copa d’Europa i Diego s’hauria quedat al Barça deu anys i la història seria una altra”. De fet, va poder ser moltes vegades una altra. El Barça el va declarar intransferible, la comitiva del Nàpols se’n va anar casa deixant a Barcelona un directiu amb capacitat d’execució, no per reobrir la negociació sinó per anar a buscar la segona opció: fitxar Hugo Sánchez de l’Atlètic de Madrid. Distopia amb Maradona al Barça durant una dècada i la Quinta del Buitre sense el mexicà. Minguella explica el que va passar i les quatre coses que sempre van poder passar.
Per ell, l’hepatitis (per molts, una malaltia venèria, atesa la vida dissoluta de l’estrella envoltada per un clan que jugava i exercia a ser la màfia del ball a camp, casa i ciutat) i la lesió van privar del jugador gairebé 300 dies dels 700 que va ser del Barça. No hi va haver continuïtat. No es va arribar mai al paroxisme de l’èxtasi. El periodista Lluís Canut és més racional: “Hi havia un problema d’identitats futbolístiques. I el Barça fins que va arribar Cruyff com a entrenador no va definir el seu patró. Així, teníem el millor jugador jove de desplaçaments de pilota a 50 metres (Schuster), un entrenador afí al futbol total, modern, també alemany (Lattek) i es va fitxar el millor jugador amb la pilota als peus”. Lobo Carrasco, com a jugador tècnic que va ser –i per això, sospitós de la seva pròpia qualitat en aquells temps de culers enamorats de l’ardor guerrer d’holandesos amb patilles i turmelleres de color blanc– que “no controlava mai una pilota que li passessis i després es posava a regatejar sinó que la seva manera de controlar era regatejant. El que no s’ha vist mai”. Canut a més incideix en el fet que no va ajudar gens ni mica el seu entorn, el seu clan: “Un ambient de gent que abusava de la seva confiança però en què ell es trobava a gust. Era molt jove, tot li va anar massa de pressa, però també era un egòlatra i tota aquella gent pendent d’ell li agradava”. I tots aquells argentins en forma de gang Corleone de Buenos Aires que intimidaven amb la seva presència i matoneria en vestidors, locals nocturns i la casa de Diego. La vida era un joc que no s’acabaria mai. Tampoc els diners. Només creient-te Déu pots ser Déu fins que algú t’enverina o et lesiona o et ven i et fa mortal una altra vegada. “Maradona es va menjar Diego, el meu amic. Anys després li vaig dir que el problema s’hauria solucionat amb una vinguda a Europa prèvia, tal com li va passar a Romário amb el PSV”.
4 I la grada? “El públic admirava la seva tècnica, però no va arribar a connectar com Pirri amb el Madrid, que feia deu corregudes i l’aplaudien dotze” –diu Lobo–. “A més si et fixes quan marcava un gol el festejava amb nosaltres. No anava a les grades a celebrar-ho”. Tampoc la culerada no és la mateixa, ara per a aquesta no hi ha napalm com el de la victòria. En aquella època, hi havia qui es vantava d’anar al Camp Nou com qui anava al Li-
L’únic club en q no va triomfar Maradona va ser el Barça; l’única c utat on no va tornar va ser arce ona
ceu. I també en els dos casos, s’optava per Wagner. Aquell futbol modern, automàtic, europeu. L’aficionat del Barça potser es mirava a Maradona –tècnic, únic, enorme– com un home amb uns cabells, actituds i vida social que li recordava més la Verneda que Pedralbes. Els Heredia, Sotil i Canito més que els Simonsen, Schuster i Marcos. Massa barri, massa problemàtic, massa sud per a uns senyors d’ordre amb corbata a la directiva, sentimentals d’ullal recargolat i una tribuna patrícia obsessionada a semblar europeus, eficaços i civilitzats. “Diego preferia el fang als salons de luxe. I com va passar a Nàpols, ell va venir per fer sentir rics els pobres”, diu Carrasco. “Ens agradi o no hi havia una mica de classisme –il·lustra Canut mentre posa un exemple–. Maradona es va voler comprar una casa a la urbanització Supermaresme a Sant Vicenç de Montalt, on també la tenia Udo Lattek. Doncs hi va haver una reunió de propietaris i es va decidir no vendre-la a ell per ser ell”.
5 Es podria haver quedat a Barcelona? Si el club no el volia vendre i ell no se’n volia anar, per què se’n va anar? Per Minguella, l’atzar, trobades i desacords. Núñez estava espantat amb la vida fora dels camps de l’argentí. La batussa de la final de Copa havia fet que molts promotors anul·lessin contractes, n’estava tip i el va posar a la venda, gairebé com una manera de saber si, arribat el cas, es podria vendre a bon preu. Canut és més precís: “Hi va haver una batuda al restaurant on es reunia el clan, Corrientes 348. Aquell dia Diego no hi era. Hi havia informes policials, rumors”. Núñez es va atabalar, es va espantar en un món en què ningú no sabia com gestionar jugadors que començaven a ser ja multinacionals. Diego també se sentia pressionat a anarse’n més per el que passava fora del camp que dins. Però potser no se n’hauria anat mai. El que el va fer decidir va ser que el Barça s’ho plantegés, que el posés a la venda. Les trenta monedes que el Barça estava disposat a acceptar. Maradona se sabia el millor i no s’ho hauria esperat mai del club que tant havia apostat i lluitat per ell. Així doncs, va tocar el dos al sud d’Itàlia a encapçalar la rebel·lió dels esclaus, en una societat que el necessitava d’una manera obsessiva i idòlatra. D’on van venir les 30 monedes napolitanes i quina va ser la vida protegida a Itàlia ja és una altra història. La veritat és que si Maradona va mirar cap enrere devia veure el Barça i pensar en nosaltres com una d’aquelles històries que, quan es recorden, tenen mal regust per més anys que puguin haver passat.
E que eva e rec r ’ - ’ trenta monedes que dis osat a acce tar