Els 500 milions de la discòrdia
La fracassada fusió entre el BBVA i el Sabadell
Són una mica més de 500 milions d’euros de diferència els que han impedit el BBVA i el Sabadell de tancar la seva anunciada fusió. La distància en la valoració del segon dels bancs els ha separat fins a convertir-se en insalvable, sobretot en una negociació que no ha estat mai còmoda i en què no s’ha creat un clima d’entesa capaç de superar els obstacles que sempre apareixen en aquests processos. Dues simples fórmules, 9 accions del Sabadell per 1 del BBVA, la proposta del banc basc; 7,5 per 1,1, la del banc català. Gairebé 2.500 milions de valoració del Sabadell per al BBVA, gairebé 3.000 per al català. Una diferència de menys d’un 2% del total del nou banc.
L’acord inicial entre els dos presidents, Carlos Torres i Josep Oliu, establia que la valoració de les dues entitats seria la del tancament de la vigília que es fes públic l’assumpte, bé via comunicat oficial, bé filtració descontrolada. En aquest cas, va ser per la segona via, dilluns passat, 16. Per tant, el valor de referència hauria d’haver estat el de tancament de les borses del divendres 13.
Entorn d’aquest punt bàsic es van establir d’arrencada les primeres divergències entre els equips negociadors. En gran manera, perquè el mateix dilluns que les negociacions es van confirmar públicament, a causa de les filtracions a la premsa, havia tingut lloc un altre fet transcendental. El BBVA va anunciar la venda de la seva filial als EUA per 9.700 milions d’euros.
Els mercats van acollir l’operació com un èxit del banc basc i van disparar el preu de les seves accions, un 15%. Però per a sorpresa dels executius del BBVA, les del Sabadell també van pujar, però molt més, un 25%.
Els inversors van interpretar que, després de la venda, Carlos Torres posaria la proa cap al Sabadell, per integrar-lo i aconseguir la seva excepcional posició a Espanya, i engolir-ne l’apetitós mercat d’empreses. El disparador d’aquests càlculs especulatius va ser en bona part el mateix BBVA, ja que quan va anunciar la venda als EUA va assenyalar: “El banc tindrà més flexibilitat estratègica per invertir als mercats en què opera”. Aquests són, fonamentalment, Espanya, Mèxic i Turquia. Però ningú va pensar que la referència apuntés els dos últims, ja que es tractava de mercats emergents en què ja té una presència molt elevada. Espanya, el Sabadell, era l’objecte de desig.
Per al BBVA, que feia mesos que negociava la venda dels EUA, la pujada de les seves accions aquell dilluns no feia més que reconèixer una realitat anterior a l’anunci de fusió, mentre que l’escalada del Sabadell era simplement resultat de l’especulació dels inversors, que apostaven per la compra d’aquest amb els diners americans. Torres i el seu equip van decidir llavors que la prima d’un 25% de preu, per sobre de la cotització, que havien pactat pagar per les accions del Sael
EQUACIÓ DE CANVI El BBVA oferia 1 acció seva per 9 del Sabadell; l’altra banda, 1,1 per 7,5
VENDA DEL BBVA ALS EUA Va disparar les accions del banc català més que les del basc; aquí, el problema irresoluble
badell en les converses ja mantingudes, quedava compensada amb la pujada que aquestes havien registrat aquell dilluns.
Així, pràcticament el mateix dia que s’anunciaven públicament les negociacions, l’acord anterior havia saltat pels aires. El BBVA buscava una ganga; el Sabadell, un acord digne que reconegués la seva aportació en termes de valor estratègic.
No van ser pocs els que van advertir en aquell moment les dificultats que hauria de superar aquest projecte de fusió per convertir-se en realitat. Supervisors, analistes i un bon nombre d’executius dels dos bancs no van poder amagar el seu disgust o, si més no, el seu escepticisme.
Cotitzacions alterades, govern corporatiu per definir, accionariats dispersos, sense referents dominants. I, sobretot, cultures empresarials divergents. Fins i tot en el llenguatge: el llenguatge de la negociació entre els executius va ser exclusivament en anglès. “Va ser molt difícil introduir els matisos bàsics i crear complicitats, tan necessàries en aquest tipus d’operacions”, assenyala un dels participants.
El BBVA, un banc cartesià en la presa de decisions, extremadament cautelós, gairebé desconfiat, d’acord amb la personalitat de Francisco González, el seu president durant més de dues dècades. Qüestionat ara per les seves possibles relacions amb l’excomissari Villarejo; per cert, una ombra judicial que es projecta també sobre el futur de l’actual cúpula executiva del banc. Obsessionat sempre amb
seu rival, Emilio Botín, condemnat a veure com el Santander creixia imparable, amb jugades d’audàcia, mentre el seu BBVA perdia operacions, buscant sempre un preu comptablement just.
El Sabadell, construït també entorn de la figura d’un president, Josep Oliu, de llarg mandat, que a cop de valentes adquisicions el va portar a les portes d’un hipotètic quartet selecte de la banca espanyola. Al final, sembla que seran només tres (CaixaBank-Bankia; Santander i BBVA), d’acord amb els designis de supervisors i gestors.
Les diferències que al final han portat al fracàs de la fusió es van expressar sintèticament en les dues equacions de canvi posades sobre la taula de negociació, dues fórmules que expressen distàncies més enllà de les numèriques.