Escòcia anuncia la voluntat de reintegrar-se a la Unió Europea
La culminació del Brexit no tanca el debat sobre Europa al Regne Unit
“Escòcia tornarà aviat a casa, Europa. No apagueu el llum perquè puguem trobar el camí de tornada”, va tuitejar ahir la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, que ja pensa en un segon referèndum d’independència. El Brexit no ha eliminat el debat sobre Europa al Regne Unit.
Boris Johnson encara celebrava amb magnificència –dins dels límits de la legalitat pandèmica– la sortida del Regne Unit de la UE i la “llibertat” acabada de conquerir quan la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon li va tirar pel cap una galleda d’aigua glaçada. Va escriure a la seva pàgina de Twitter: “Escòcia tornarà aviat a casa, Europa; no apagueu el llum perquè trobem el camí de tornada”.
El missatge de la líder nacionalista va ser un recordatori, només el segon dia de la nova realitat postBrexit, que la cosa no ha acabat ni de bon tros, i la conflictiva relació d’Anglaterra sobretot, i de la Gran Bretanya en general, amb el continent europeu continuarà durant el futur previsible. Així va ser després de les dues negatives de De Gaulle a obrir les portes al Regne Unit, així va ser després de l’ingrés el 1973 amb Edward Heath, així va ser després que Margaret Thatcher aconseguís el seu “xec” i els seus privilegis, així ha estat després del resultat del referèndum, i així continua sent. És llei de vida, una certesa com la mort i que Hisenda et reclamarà els impostos.
Sturgeon, amb un simple tuit, ha acabat amb l’eufòria dels qui tenien l’esperança que el Regne Unit giraria full després de gairebé mig segle de “conflicte europeu”, i les diferents tribus polítiques s’unirien per treure el màxim partit possible de les oportunitats econòmiques –si és que n’hi ha– que planteja el Brexit, i per centrar-se en l’optimització d’una economia ofegada per la pandèmia, en la recerca d’un equilibri més ampli entre el nord i el sud, en la millora de les infraestructures, la sanitat i l’educació, com diu Johnson en els seus missatges.
Però l’esperança, alimentada també pel líder laborista Keir Starmer (el Brexit ha plantejat dilemes insolubles al seu partit) ha estat llançada per Sturgeon a la foguera de les il·lusions polítiques. Al maig hi ha eleccions autonòmiques a Escòcia, l’SNP és el gran favorit per guanyar-les i interpretaria la seva victòria com un mandat per exigir un segon referèndum al més aviat possible, i com més l’hi negui Johnson, més augmentarà el suport a la independència (que ja porta avantatge en disset enquestes consecutives, en l’última d’un 58% cntra un 42%). Cada vegada que Johnson obre la boca, puja el sobiranisme. I l’oposició ni tan sols té l’opció de canviar de líder com el PSC a Catalunya. Els conservadors van efectuar el relleu fa poc, i el Labour es troba encara més paralitzat
A Escòcia, 17 enquestes seguides atorguen la victòria al sobiranisme i cada cop que Johnson parla la diferència creix
al nord de la frontera que al sud.
Evitar la ruptura de la Unió és per a Downing Street el pròxim gran desafiament, com també mirar de parar el cop econòmic sense unes pujades d’impostos que posin els mateixos conservadors en contra del Govern. Per això confia en els arguments econòmics (la “subvenció” anglesa a Escòcia, la monede da, els avantatges del Brexit per al sector de la pesca), i sobretot en el desig de la gent de centrar-se en els problemes quotidians i donar per tancat el capítol d’Europa. El problema és que els primers estan una mica esgotats (són els mateixos que els del referèndum del 2014), i al segon ha respost Sturgeon en el seu missatge: Europa, volem tornar, no ens deixeu abandonats.
No només Escòcia. Una part dels remainers anglesos i gal·lesos, per molt que hi hagi un tedi generalitzat amb el Brexit i seriosos dubtes sobre la seva conveniència, tampoc no es resisteixen a donar la batalla per perduda, almenys aen l’àmbit ideològic i amb la vista posada en l’horitzó. L’esquerra clàssica del Labour està contenta perquè sempre ha vist la UE com un “club capitalista” dedicat a preservar els interessos corporatius, interpreta la ruptura com una victòria de la democràcia i el rebuig de l’statu quo, pensa que Grècia va ser injustament obligada a acceptar l’austeritat per motius ideològics, i veu les “quatre llibertats” del mercat únic (moviment de persones, de capital,
L’esquerra del Labour està contenta amb el Brexit, però no pas el sector ‘centrista’ que segueix Tony Blair
béns i de serveis) com els quatre pilars del neoliberalisme financer. En canvi, els seguidors de Blair –guanyador de tres eleccions consecutives i que va trobar la fórmula màgica per robar durant més d’una dècada el poder als tories– creuen que la UE té més avantatges que defectes, i té por que el Brexit canviï la dependència d’Europa per la submissió als Estats Units, i sigui l’instrument per reduir les regulacions i convertir el país en un gran paradís fiscal.
Per Amazon es poden aconseguir boles de vidre, algunes amb la forma de l’oracle de Delfos. La pregunta és: el Regne Unit demanarà algun dia la tornada a la UE? A curt termini o a llarg; no se sap mai.