La justícia arxiva les demandes per la covid a les residències
Fins ara la Fiscalia ha tramitat 113 causes penals a Espanya pel tracte donat a la gent gran; la majoria no han prosperat
El 28 d’abril Ana María Garrido va escriure a La Vanguardia explicant com havia mort el seu oncle a la residència on estava ingressat. “Havia donat positiu, però ens deien que estava bé fins que un dia va deixar de menjar. No tenia ni força per parlar. Em van dir que estava una mica deprimit per la situació. Un dia em va trucar la doctora i em va dir que estava molt malalt i que havia demanat el trasllat a un hospital que no va arribar mai. No s’emportaven a ningú. El protocol era quedar-se aïllat, com els altres”. L’oncle de l’Ana María va morir dies després “sol, desemparat i sense cap assistència mèdica”.
Passat un temps, i animats per les associacions de familiars mobilitzades pel que havia passat a les residències, la família va decidir presentar una demanda. No va arribar a traspassar la porta del despatx del jutge. La mateixa Fiscalia ho va desestimar.
La gran majoria de les denúncies presentades contra els responsables de les residències i contra l’administració que havia de vetllar pel bon funcionament d’aquests serveis han acabat a la paperera.
Només en alguns jutjats sobreviu l’esperança de trobar una empara en la Justícia al que ja és irreparable. Una decisió que, en bona mesura, sembla dependre de la sensibilitat dels jutges. La Fiscalia, en canvi, sembla poc procliu a assumir aquestes causes.
Mertxe Hernández també va presentar una denúncia, en aquest cas per la mort del seu pare. Ho va fer amb altres afectats que també van presentar el seu cas davant el Síndic de Greuges, que els va comunicar que traslladava el cas a la Fiscalia. Després va arribar la decisió. També va quedar arxivada.
Altres denúncies, en canvi, sí que han prosperat. És el cas de la mort d’una dona de 72 anys en el Centre Social i Sanitari Frederica Montseny de Viladecans. És un assumpte doblement sagnant, perquè a la denúncia penal per homicidi imprudent, admesa a tràmit pel jutjat d’instrucció número 8 de Gavà, s’hi afegeix una altra per robatori. Quan van poder accedir a l’habitació els seus familiars van trobar a faltar nombrosos objectes. Havien desaparegut joies amb pedreria, tots els seus estris, la cosmètica que utilitzava i una televisió, tot i que l’aparell es va recuperar posteriorment.
Segons relaten els seus parents, que prefereixen mantenir l’anonimat, el seu familiar era una dona que patia una malaltia mental lleu, però estava, en general, en bon estat de salut. El 27 de març se li va detectar el que semblava una infecció d’orina i tot just vuit dies després havia mort, després d’entrar uns quants dies en cures pal·liatives. Ningú de la família no sap què va passar entre aquelles dues dates. L’acta de defunció, firmada per un dels metges del centre, M.S.A., assenyala la causa: “Fallida multiorgànica”. Cap familiar no va poder veure-la o acompanyar-la en aquells dies finals. “L’ altre problema és que el metge del matí deia que la senyora estava perfectament i el de la tarda, que estava malament”, explica la seva advocada, Teresa Rivas Domínguez. Aquesta dona no va ser traslladada mai a un hospital. La directora del geriàtric en aquell moment era Lourdes García; va ser rellevada i a partir del 29 d’abril es va nomenar Pilar Closa, que ja ha declarat en seu judicial. García ho farà el 4 de març.
FALTA UN CRITERI COMÚ Perquè algunes demandes arriben a prosperar i d’altres no
El que més sorprèn d’aquest cas és que aquesta demanda hagi prosperat i en canvi altres de gairebé idèntiques, com la que descrivia Ana María Garrido a l’inici d’aquesta crònica, no s’hagin admès.
La Coordinadora de Residències, una de les principals associacions de familiars d’usuaris de la xarxa residencial a Catalunya i de les més actives a Espanya, va presentar al maig una demanda en què denunciava el que havia passat en unes vint residències de la regió metropolitana de Barcelona.
La demanda incloïa informes detallats i també testimonis de familiars i fins i tot treballadors d’aquests centres. L’escrit subratllava la manca de mitjans de protecció; la falta de preparació per a les cures en una situació extrema com aquella i sobretot la constatació que no hi va haver derivacions als hospitals per a molts usuaris quan, segons l’opinió de les famílies, en necessitaven. La demanda va ser desestimada d’una tacada.
Hi ha casos flagrants que han estat arxivats, per exemple: una família a qui la seva residència va denegar el trasllat a l’hospital malgrat que, tal com després es va demostrar, era viable. Això va ser bastant comú durant la primera
CASOS ARXIVATS Una gran part de les denúncies admeses no arribaran a judici
UN EXEMPLE IL·LUSTRATIU No prospera el cas d’una família a qui es va negar un trasllat a l’hospital que era viable
onada: no es traslladava els malalts si no ho demanaven –si no ho exigien– directament els familiars.
Altres casos, en canvi, han seguit el seu curs. Per exemple, el d’una família que ha aconseguit que la Fiscalia investigui per què la informació mèdica que els van oferir sobre l’estat del seu parent era falsa.
Fins a finals de juny, la Fiscalia General de l’Estat publicava setmanalment una relació dels casos oberts en relació amb el que havia passat a les residències que, en aquell moment, tenia commocionada l’opinió pública.
En un dels últims informes, del juny, estaven obertes per les Fiscalies 113 causes per la via penal i hi havia 174 diligències judicials obertes a tot Espanya. En alguns casos es tractava només de simples seguiments sobre la situació puntual d’una residència i en d’altres eren ja acusacions formals presentades per familiars i per les quals s’havien obert diligències.
Catalunya era la que tenia més casos en tràmit, 35 diligències d’investigació penal –33 a Barcelona, 1 a Girona i 1 a Lleida– seguida de Castella-la Manxa i Castella i Lleó.
A finals de desembre, de les investigacions iniciades a la província de Barcelona només 6 segueixen encara en tràmit, segons fonts de la Fiscalia, i cap dels casos no ha arribat al jutjat.
Entre els motius pels quals s’han sobresegut aquestes denúncies, la Fiscalia de Barcelona assenyala que els perjudicats han acudit directament els tribunals, que els fets van passar en altres demarcacions, que directament es va considerar que no hi havia fets punibles o que la tipificació plantejada en la denúncia no era l’adequada.
D’altres s’han derivat a la jurisdicció civil, en la qual hi ha una vintena d’expedients iniciats.
A Madrid, una altra de les comunitats on es va registrar un gran nombre de morts en les residències, la Fiscalia va arribar a incoar 61 diligències d’investigació. De totes aquestes, ara per ara, s’ha interposat 1 denúncia, 29 estan arxivades i 18 encara estan en tramitació, però quatre de les quals ja estan només pendents d’un decret d’arxiu.
En total, el conjunt de morts que inclouen totes aquestes investigacions a Madrid, avui dia, sumen 133 persones, quan les estimacions –a falta de dades fiables de les administracions– assenyalen que a Espanya han mort al voltant de 24.000 persones a les residències. Això significaria que entorn d’un 60% de les víctimes de la pandèmia registrades fins ara eren usuàries d’aquests serveis.
DECISIÓ DEL TRIBUNAL El Suprem va instar als jutjats a investigar què ha passat
La pregunta que es fan moltes famílies és com és possible que no s’investigui aquest desastre.
Tot això malgrat que el Tribunal Suprem va instar a tots els jutjats a investigar què va passar a les residències, especialment en els primers mesos de la pandèmia. Ho va fer a l’interlocutòria de la sala segona, presidida pel magistrat Manuel Marchena, en què precisament va decidir no admetre les querelles presentades contra membres del Govern central aforats perquè considerava que “no quedava degudament justificada la comissió dels fets punibles”.
No obstant això, els magistrats, en aquesta interlocutòria publicada el 18 de desembre, sí que consideren que són perseguibles en altres tribunals els fets que denuncien les famílies.
Així, el Suprem proposa que els jutges d’instrucció investiguin “si aquestes morts van estar associades a decisions polítiques, administratives o de gestió i si són susceptibles de retret penal”. I de la mateixa manera, demana que s’esbrini “l’origen i l’autoria de resolucions prohibitives que van impedir que aquelles persones fossin traslladades a centres sanitaris, anticipant així un prematur estat de necessitat que, per la seva pròpia naturalesa, havia d’haver estat, sempre i en tot cas, un acte mèdic”.
A més, subratlla el Tribunal, “la instrucció haurà d’aclarir si l’excepcionalitat derivada de les circumstàncies viscudes durant la pandèmia justificava decisions que van impedir als malalts de més edat de rebre l’atenció mèdica de què eren mereixedors i que, per descomptat, tenien de dret”.
Malgrat l’impuls donat per l’alt tribunal, l’advocat defensor d’una associació de residències catalana creu que la major part de les demandes per la via penal decauran. En aquests moments, explica, el seu despatx només té vives dues demandes contra els seus clients “i crec que van camí de quedar arxivades”.
En un sentit semblant s’explica el director d’una residència a Barcelona, que prefereix mantenir-se en l’anonimat: “La càrrega de la prova –aquest senyor va matar el meu pare tal dia a tal hora– és molt difícil de concretar en aquestes circumstàncies”. “A més –sospita–, al final d’aquestes causes hi ha la sanitat pública, que és qui havia de decidir sobre els trasllats i no crec pas que la Fiscalia estigui per la feina d’obrir una causa que acabarà anant contra l’administració”.
La història judicial espanyola (vegeu especejament) demostra que una crisi amb molts afectats en què l’Administració podria ser l’últim responsable gairebé mai ha conclòs amb una compensació digna per als afectats.
La jurisdicció civil és l’altra via en què alguns familiars provaran de buscar reparació. Però és una via lenta i extremament burocràtica. Com a mostra, un botó: la secció civil de la fiscalia de Barcelona ha enviat fa poc un requeriment a totes les residències geriàtriques de la província en què se’ls sol·licita que se l’informi sobre els protocols que s’estan seguint en aquest moment; si hi ha ingressos hospitalaris; si hi ha hagut morts i quina pràctica se segueix en relació amb les proves PCR; si tenen carències de personal i si tenen professionals malalts; si compten amb material de protecció i habitacions per aïllar els malalts de covid; si s’autoritzen visites de familiars al centre; i finalment se’ls insta que comuniquin a la Fiscalia qualsevol agreujament de la situació en el centre.
Aquest document té data de 3 de desembre: deu mesos després de declarar-se el primer estat d’alarma.