Sara Agulló
Advocada de FEPA
La Federació d’Entitats amb Projectes i Pisos Assistits (FEPA) ha iniciat una campanya perquè els menors immigrants que deixen d’estar tutelats en centres d’acollida quan compleixen els 18 anys tinguin permisos de residència i de treball.
Omar Kabouri va arribar a Espanya amb tan sols 16 anys. Va deixar els seus pares i els seus germans en un petit poble del Marroc per emprendre el viatge més llarg de la seva curta vida. “Vaig venir sota d’un camió des de Tànger fins a Algesires”. Els menors migrants es colen als baixos dels camions per anar d’un port a l’altre, tot i saber que poden morir en l’intent. Feia temps que donava voltes a la idea de marxar. De família humil i ramadera, amb escasses oportunitats formatives i laborals, va apostar per l’opció més arriscada, però també la més valenta. “Vaig venir aquí per poder treballar i ajudar la meva família”.
Quan arriben, els menors passen a estar tutelats per la comunitat autònoma que l’envia a un centre de primera acollida fins a instal·lar-se en centres per a menors o pisos assistits. Però, què passa quan els menors fan els 18 anys? A aquesta edat, qualsevol persona extutelada, nacional o estrangera, s’ha d’emancipar sí o sí i deixa d’estar tutelada i protegida per l’Administració.
Aquest és el cas de l’Omar, i el de tants altres joves que, com ell, han deixat d’estar protegits quan han arribat a la majoria d’edat. “Vaig estar esperant diversos mesos que sortís una plaça pública en un pis d’acollida per a adults”. Confessa haver passat molta por i preocupació perquè es veia vivint al carrer. El jove explica que té amics que han passat mesos al carrer, en espera d’albergs per a persones sense llar on només pots menjar i dormir.
Es calcula que l’edat d’emancipació dels espanyols voreja els 30, segons l’Injuve. “Els fem emancipar 11 anys abans que a la resta i passen d’estar amb una presència educativa les 24 hores a buscar-se la vida quan fan els 18 anys”, explica Juantxo Gil, coordinador de pisos assistits de la Fundació Nazareth.
La Fundació Nazareth és una de les entitats federades a la Federació d’Entitats amb Projectes i Pisos Assistits (FEPA) que coordina pisos assistits destinats a joves que surten de les institucions on han estat acollits fins a arribar a la majoria d’edat. Aquest habitatge temporal ajuda el jove en el seu procés d’emancipació i l’acompanya en l’adquisició de competències socials, laborals i formatives.
En el cas dels joves immigrants, el salt al buit és encara més gran. No només deixen d’estar tutelats, sinó que no disposen d’un permís de treball. Alguns no tenen ni tan sols el de residència i, els que sí que el tenen, s’enfronten a una muntanya de traves burocràtiques.
Per això, la FEPA ha iniciat la campanya #uncallejónsinsalida
que defineix la situació dels extutelats. “Tots els menors haurien de sortir amb permís de residència pel fet d’estar tutelats. El que reclamem és que també surtin amb permís de treball”, exposa Sara Agulló, advocada de la federació i tècnica d’acompanyament jurídic. Per això, han iniciat una petició a través de change.org per reformar els articles 196, 197 i 198 del Reglament de la Llei d’Estrangeria i, d’aquesta manera, establir la possibilitat que aquestes persones puguin gaudir de drets per tenir una vida digna.
Arran de dues sentències del Tribunal Suprem (la 1155/2018 i la 110/2019), la federació denuncia que s’han endurit els criteris exigits per renovar aquest permís i se’ls demana que “comptin amb mitjans de vida propis”. Agulló assegura que es quedaran en situació irregular perquè és impossible acreditar aquests ingressos.
D’ara endavant, per poder renovar la residència han d’acreditar que disposen del 100% de l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM), 537,84 euros al mes, per a les primeres renovacions; i del 400%, 2.151 euros al mes, per a les segones. Aquests mitjans de vida, des d’ara, no poden procedir ni de prestacions públiques ni d’ajuts socials que els proporcionem les entitats. “S’ha que canviar la llei, és injusta. Moltes persones que treballen a jornada completa ja no cobren això. Com ho farà un jove immigrant a qui ni tan sols donen un permís de treball? Molts es veuen abocats a viure al carrer perquè no disposen d’aquesta possibilitat”, critica l’educador Juantxo Gil. I afegeix: “s’inverteixen molts diners quan són menors i després no serveix per a res si els abandonem a la seva sort”.
El cas de l’Omar, de 20 anys, és un exemple clar de la situació actual. El jove viu temporalment en un pis d’acollida de l’Associació Isil (Santa Coloma de Gramanet), on podrà estar fins als 21 anys, tot i que hi ha casos en què l’estada es pot allargar. Ha de renovar el seu permís de residència, però per fer-ho ha d’acreditar uns recursos econòmics que no té perquè, per començar, l’Estat no li atorga un permís de treball.
Durant els tres anys que fa que és aquí, ha estudiat un curs de cuina, s’està traient un Grau Mitjà d’Instal·lacions i Manteniment, i està a punt d’obtenir el carnet de conduir. “Aquest confinament vaig estar fent tests sense parar i he pogut treure’m el teòric”, explica, entre rialles, que no li agrada estar quiet. Des que va arribar a Espanya també es va aplicar ràpidament per aprendre castellà i, quan va arribar a Catalunya, es va interessar pel català: “l’entenc, però no el parlo”, confessa. També ha col·laborat en programes de mentoria en què ha ajudat nens en risc d’exclusió, en el seu desenvolupament personal. Normalment, el mentor ha passat per situacions semblants a les del menor que acompanya. “Ell aprenia de mi i jo d’ell, i intercanviàvem idees per millorar junts”.
De moment, l’Omar vol continuar formant-se i tenir una feina amb què compaginar el cicle. “Si tingués permís de treball podria estudiar i treballar a mitja jornada”. Entre els 16 i els 18 anys, els menors immigrants sí que disposen del permís, però quan arriben a la majoria d’edat els el treuen. “No ho entenc. Em vull formar perquè soc jove, però no puc estar sense treballar, perquè llavors tampoc no podré renovar la meva residència”.
Des de FEPA denuncien que, a començaments del 2020, es van començar a trobar amb desenes de denegacions dels permisos de residència. La Llei d’Estrangeria permet presentar un informe d’integració social per renovar el permís d’aquells joves que s’adapten a l’entorn, aprenent l’idioma, amb vinculacions a associacions i a la comunitat, fent seguiment de programes d’inserció sociolaborals i culturals, etc. Tot i això, avui dia n’estan rebutjant alguns.
L’única “salvació” perquè puguin optar a un lloc de treball és la següent: un horari a jornada completa, un contracte de mínim un any i amb el sou mínim interprofessional (950 euros per 14 pagues). Un somni pràcticament inabastable per a molts i més en temps de covid. A més, el temps del tràmit es pot demorar entre 2 i 3 mesos des que les persones presenten la sol·licitud. Tot i que, en moltes ocasions, les empreses volen el treballador per a “ja”. “Els estem exigint que tinguin un contracte a jornada completa, que els va privar de formar-se i convertirse en personal qualificat per aportar el seu talent al país i pagar els seus impostos”. Des de la fundació insisteixen en la importància del permís de treball: “Si no tenen contracte els abocarem al treball en negre i a l’economia submergida. A més, a escala demogràfica els necessitem perquè creiem en l’estat de benestar”.
Juantxo Gil denuncia amb indignació que durant l’estat d’alarma sí que es van atorgar permisos de treball temporal perquè els immigrants collissin la fruita, i ara no interessa que en disposin. “Aquests nois són aquí i es quedaran aquí. No es van jugar la vida amb processos migratoris molt durs per tornar a la situació de vulnerabilitat en què vivien”. L’educador també fa una referència al passat per posar-nos en la pell d’aquests joves: “Tenim una capacitat molt gran d’oblidar que hem estat immigrants i ara, quan ho fan d’altres, resulta que som els nou-rics”.
Des de les entitats que formen FEPA exposen el gran problema que suposarà si els immigrants extutelats no disposen d’un permís de treball ni de residència: “Els joves estaran al país de manera irregular i acabarem creant focus de pobresa i accentuant la xenofòbia”.
Montserrat Farrés és educadora de l’Associació Isil, la que acompanya Omar en aquest tràngol a la vida adulta. “Es van trobant moltes portes tancades cada dia i, tot i així, em sorprèn com de lluitadors són i la resiliència que demostren, malgrat la càrrega emocional que porten a la seva esquena”. Des de l’associació destaquen la força, la perseverança i les ganes de tots ells per continuar endavant.
L’Omar és la cara visible dels immigrants extutelats, els joves que tenen nom i cognom, que demanen a l’Estat i a les administracions que empatitzin amb la seva situació i es posin a la seva pell. Per acabar, el jove marroquí llança un missatge: “Tots som iguals. Sempre hi haurà persones bones i dolentes, com en qualsevol part del món. Però, cal conèixer primer la persona abans de jutjar-la per la seva procedència”.
Els espanyols no s’emancipen fins prop dels 30, de mitjana; aquests joves ho han de fer 11 anys abans
Quan arriben a la majoria d’edat no disposen de permís de treball i alguns tampoc del de residència
La FEPA denuncia que el 2020 s’han denegat desenes de permisos malgrat tenir informes favorables