Tessa Hadley
Escriptora
La identificació del lector amb els personatges és la part més profunda de la lectura, adverteix Tessa Hadley (64). L’escriptora britànica exploraa Lo que queda de la luz l’amistat de quatre persones al llarg de dècades i canvis individuals.
La gran virtut de Tessa Hadley (Bristol, 1956) és escriure històries addictives, plenes de saviesa i empatia on un es pot reconèixer. Autora tardana (no va publicar la primera novel·la fins als 46 anys), és professora de literatura i ha rebut els premis Windham-Campbell i Hawthornden. En Lo que queda de la luz (Sexto Piso) ens relata la història d’un grup d’amics i l’evolució que tenen amb el pas de les dècades fins que salta la notícia que un d’ells, l’Alex, el que els mantenia units, ha mort. Amics inseparables des de la joventut, i encara íntims trenta anys després, els tres es veuen envaïts per un mateix sentiment: han perdut el més generós i fort dels quatre. La novel·la retrocedeix i els veiem amb vint-itants anys, quan elles coneixen l’Alex i en Zachary, quan acaben la universitat. La Lydia s’enamora de l’Alex malgrat que ell estigui casat amb una altra, i en Zach sembla que fa bona parella amb la Christine tot i que ella veu que, en realitat, està boig per la Lydia.
Els tornem a veure amb uns trenta anys (matrimonis consolidats amb fills) quan en Zach obre una galeria d’art. I quan s’acosten als cinquanta, durant unes vacances a Venècia, amb el desgast de la relació de l’Alex i la Christine. Un dia l’Alex viatja a Glasgow i diu a la Christine que tornarà a mitjanit. Quan prop de les dues de la matinada encara no ha arribat, la Christine, aterrida per un possible accident, truca a la Lydia, i ella li confessa, amb tota naturalitat, que és amb ella i se n’acaben d’anar al llit.
Pots continuar conservant un amic després de confessar-li que t’has ficat al llit amb la seva parella?
Ha estat interessant fer una novel·la d’això. Dues dones continuen sent amigues després que una d’elles s’hagi ficat al llit amb la parella de l’altra. Totes dues s’adonen que l’amistat és més important que l’home que comparteixen. La gent és infinitament sorprenent. He escrit una cosa que és més comuna del que sembla, la història més vella del món: un home entre dues dones els arruïna l’amistat. Com viuran aquestes dues dones madures després de la mort de l’Alex? Pot ser que aquí hi hagi una altra novel·la.
Veiem com evolucionen els quatre amics al llarg de dècades. Cal mantenir el vincle encara que els anys ens canviïn?
Això m’ho vaig qüestionar. Ells es fan amics molt joves. Han de mantenir aquest patró d’amistat fins i tot quan cadascú canvia? De vegades ni es reconeixen en allò que van ser.
Sempre és una trampa el matrimoni?
Sempre m’ha creat curiositat veure com dues persones s’agafen a un matrimoni quan són unes criatures i continuen junts, fins i tot quan els dos canvien. Hi ha una història anglesa que explica què ha de saber una amant fidel per reconquerir el seu marit: que ell, primer, es convertirà en un drac perillós, després en un lleó ferotge. Després, en un ratolí. I ella ha d’aguantar tota aquesta transformació. És una metàfora brillant de la vida de casada. No dic que els canvis de patrons en una unió siguin una presó: sempre pots buscar la individualitat dins la continuïtat.
Per què va iniciar la carrera literària tardanament, als 46 anys? Durant anys vaig escriure sense escriure res de bo. Crec que només intentava fer les novel·les d’altres. Era impressionable. Imitava escriptors que admirava. Però un dia alguna cosa va canviar, vaig començar a escriure sobre coses de què sabia, part de la meva experiència. Així que vaig acceptar que el tema era el que era, íntim, domèstic i familiar, la frases van començar a prendre autoritat i frescor. Coses petites importants. Va ser com estar badant i, de cop, obrir una porta, per fi...
Que un lector es reconegui en un dels seus personatges és el premi més important?
No hi ha res més agraït. En una de les meves històries, des de casa seva fins al pub, una dona es fa un petó amb un home en plena foscor. Ell no és el seu marit. Una amiga de la meva mare, als 70, senyora sensible i competent, meravellosa, em va dir de manera privada: “Aquesta vaig ser jo, és el que vaig fer jo i va ser així. Com ho sabies?”. La identificació d’un lector és la part més profunda de la lectura. La ironia, també.
El que més li interessa és el relat psicològic?
És el millor de la novel·la. L’escriptor pot caçar al vol coses dels personatges que ni tan sols saben d’ells mateixos. Pintures, pel·lícules o programes de tele, tots tenen les seves genialitats, però no poden aprofundir en la ment d’aquesta manera.
En aquest sentit quin autor ha estat el seu mestre? Qui explica millor els sentiments humans? Tots els meus novel·listes favorits resumeixen el pensament en tan sols un detall, un moviment, en un parpelleig. L’escriptora Elizabeth Bowen, per exemple, o Alice Munro.
Els seus personatges perden el que mantenia unit el grup. Per què sempre se’n van els millors? Això va ser malèfic per part meva. Però era inevitable. Tan aviat com vaig veure que un dels personatges havia de morir vaig saber que era ell. Era el que unia el grup, així que quan mor els altres tres es queden
EN UN TRIANGLE “Dues dones veuen que la seva amistat és més important que l’home que comparteixen”
EL QUE AGRADA A LES NOIES “El ‘noi dolent’ continua en el nostre imaginari, però està arribant una revolució sexual”
desequilibrats, els falta harmonia.
Els més joves han canviat els seus estereotips pel que fa a l’amor i les relacions sentimentals. Què hauríem d’aprendre d’ells? Què els enveja? M’agradaria pensar que les dones joves d’ara són molt més lliures que les de la meva generació. Però quan intento explicar a noies per què un noi com l’Alex, malhumorat, dolentot, que jutja la gent, indestructible, podia semblar molt atractiu abans, m’asseguren que això tampoc no ha canviat gaire. Suposo que el noi dolent va existir durant segles i no és tan fàcil arrencar-lo del nostre imaginari. Però una revolució sexual està arribant, no hi ha dubte. Per cert, a mi m’agrada molt l’Alex. És el que fa les preguntes difícils i no accepta respostes fàcils.
Quin tret comú destacaria dels autors britànics?
No ho puc veure, soc subjectiva. A les novel·les britàniques estan passant moltes coses últimament. Però cap perspectiva compartida. Potser vostè des d’Espanya...