Tragèdia nacional, dol privat
Els EUA voregen els 350.000 morts per covid sense cap cerimònia col·lectiva
Carmen Bravo, Danniel Evans, Víctor Flores, Charles James Wood, Mona O'Connell, Guadalupe García, Billy Wilson... “Els seus noms i vides no seran oblidades”, va dir ahir una sacerdot de la catedral nacional de Washington després de llegir els noms de centenars de persones mortes aquesta setmana com a conseqüència del coronavirus als Estats Units en una cerimònia virtual a la qual es connecten unes 15.000 persones cada setmana.
Amb la pandèmia en fase d’acceleració, ahir a la nit el país havia d’arribar a les 350.000 víctimes mortals. Durant les últimes setmanes, la xifra diària de morts ha superat els 3.000, més dels que van causar els atemptats terroristes de l’11-S. La comparació és doblement dolorosa. Perquè fa més visible l’escala de la dramàtica i invisible pèrdua de vides humanes en aquesta pandèmia i perquè recorda precisament el que no hi està havent en aquesta tragèdia nacional: una manifestació col·lectiva de dol en un país que a còpia de drames ha perfeccionat l’art dels homenatges i, de cada història individual, sap fer com pocs un tribut al patiment col·lectiu.
A diferència del que ha passat a Espanya, Itàlia, Xina, França o el Regne Unit, als EUA no hi ha hagut cap homenatge nacional a les víctimes de la covid ni als treballadors sanitaris. Només al maig, a punt d’arribar als 100.000 morts, els edificis oficials van posar les banderes a mig pal.
Els debats sobre la necessitat de fer alguna cerimònia de record o de dia de dol nacional ressorgeixen cada vegada que el país arriba a alguna xifra rodona de morts, però no han desembocat fins ara en cap tipus d’iniciativa oficial. No precisament conegut per la capacitat d’empatia, Donald Trump ha renunciat a una de les funcions clàssiques dels presidents dels Estats Units: exercir de consolador en cap del país. Ell mateix va escollir –literalment– ser-ne el cheerleader, algú que dona bones notícies, no avisos fúnebres.
Mentre Europa retia homenatge als morts, els EUA entraven de ple a la campanya de les eleccions presidencials i no va quedar espai per a monuments, ni per a uns minuts de silenci o un discurs amb paraules càlides per connectar amb el dolor de la ciutadania i insuflar ànims al país.
La història recent és plena d’exemples en els quals els presidents s’han posat al capdavant del dol del país: els discursos de George W. Bush en plena commoció pels atacs de l’11-S, Bill Clinton després de l’atemptat d’Oklahoma, Ronald Reagan després la tragèdia del Challenger o més recentment, Barack Obama cantant Amazing grace a l’església negra de Charleston tirotejada per un racista.
Per a la historiadora Micki McElya, la “vistosa absència d’un dol col·lectiu” respon a una raó “tan senzilla com terrible: no entenem aquesta aclaparadora quantitat de pèrdues com a nostres, com a part de tots els americans, com una pèrdua nacional”, escrivia al maig, quan el país anava pels 90.000 morts, llavors majoritàriament urbans,
UNA TRAGÈDIA INVISIBLE A diferència d’altres països, els EUA no han fet cap homenatge nacional a les víctimes
L’EXDEGANA DE HARVARD Drew Faust: “Aquesta pandèmia ens deixarà amb un procés de dol irresolt molts anys”
negres, llatins, sensepapers, pobres, gent gran... “Reconèixer el terrorífic peatge” que s’està cobrant la pandèmia “significaria reconèixer la gravetat del problema i el fracàs de la resposta”, afirma McElya, experta en processos de dol nacional als EUA.
Més enllà de la política, hi ha altres factors segons els experts que expliquen l’absència de manifestacions col·lectives de dol: des de la natura mateixa del causant, un “enemic invisible”, com l’anomena Trump, a la impossibilitat de fer grans reunions públiques en molts estats o el fet que la tragèdia no hagi arribat a la fi. “En aquesta pandèmia, el procés de dol ha estat suspès, inhibit, distorsionat d’una manera que ens deixarà amb un dol irresolt com a individus i com a país durant anys”, afirma la historiadora Drew Faust, exdegana de Harvard.
Els últims mesos han sorgit de manera espontània iniciatives individuals que miren de compensar la falta convocatòries oficials: vigílies, iniciatives dels mitjans per recordar els noms i vides de les víctimes o diferents projectes artístics, des de la instal·lació de més de 200.000 banderetes a Washington quan es va arribar a aquesta xifra de morts o la fabricació d’una vànova col·lectiva gegant com es va fer als 80 per forçar la Casa Blanca a reaccionar a la crisi de la sida. Fa 15 dies la catedral nacional dels EUA va fer sonar 300.000 vegades les campanes, una per cada mort per covid. “No vull tornar a tocar aquesta campana”, va dir el degà de la catedral, Randy Hollerith. “Déu, perdona’ns si tornem a tocar aquesta campana amb 400.000 morts”.