Quan tornaran les festes de demà?
Hi ha una llei de ferro històrica que diu que al recolliment forçat de les pandèmies el segueix una era de disbauxa i hedonisme. La pròxima arribarà el 2024
Iquina roba portarà la pobra noia En totes les festes de demà? Un vestit de segona mà de qui sap on En totes les festes de demà on anirà i què farà Quan torni la mitjanit? Recorrerà un altre cop al pallasso del diumenge I plorarà darrere la porta. (All tomorrow’s parties, The Velvet Underground)
Lou Reed va escriure la cançó el 1967 i la Nico la cantava amb aquella veu greu a l’estil Marlene Dietrich els dies que la Velvet Underground actuava a la Factory d’Andy Warhol. Quan va compondre la cançó, Reed no pensava en el demà. Estava entotsolat en les seves creacions i no parava de prendre apunts i observar la fauna variada –una d’elles, la noia de la cançó– que pul·lulava per l’estudi en les festes inacabables que el pare del pop art celebrava al Midtown de Manhattan.
A nosaltres, però, ens toca pensar en el demà. En quan arribaran els dies que la gent es tornarà a emprovar roba per saber si li queda bé i anar amunt i avall. A saber si la vacuna que han començat a administrar amb comptagotes farà que les coses vagin una mica més rodades aquest 2021. Hi penso mentre passejo en un migdia fred i assolellat per l’avinguda Jaume I de Salou, en el cor del que ha estat una de les meques del turisme de masses d’aquest país nostre.
Des del camí de ronda la vista de la badia, avui sense una sola ànima, és esplèndida. I quan arribes a la platja dels Capellans i enfiles escales amunt et trobes al bell mig d’una ciutat fantasma. Deserta. Un laberint de carrers d’apartaments de quatre i cinc plantes plena de bars amb les persianes abaixades. Just on fa només uns mesos, al capvespre, s’hi passejaven milers de persones amb l’esquena plena d’aftersun buscant algun lloc per reprendre forces amb què passar la nit.
Tornaran les festes de demà? Recorro a l’economista Enric Llarch i em diu que sí, que no tardaran. Que hi ha tantes ganes acumulades de consumir i de socialitzar a les ciutats del centre i el nord d’Europa que, per poc que puguin, agafaran el primer avió disponible. Un altre economista, Joan Ribas Tur, ho veu d’una manera més matisada. Esclar que ell va néixer a Eivissa, que és una illa de la qual els nadius n’ arrosseguen la síndrome del paradís perdut i això els fa veure les coses d’una altra manera.
Però deixem el turisme de banda. Posem que sí, que les festes tornaran per a tothom. Com i amb quina intensitat? Carlo Rovelli, un físic italià que està molt de moda (n’hi ha que parlen d’ell com del nou Stephen Hawking), diu que sí. Que tornaran aviat. Que en realitat no n’hem après res, d’aquesta pandèmia. Ho va dir uns dies després de la fi del primer confinament a Itàlia (al juny), quan va quedar perplex pel comportament de la gent. “Totes les bones intencions van desaparèixer en dues setmanes. Tot tornava a ser com sempre”.
Hi ha una mena de llei de ferro que diu que de llargs períodes de confinament i dieta social forçada la gent en surt esbojarrada i amb ganes de cremar-ho tot. Després de l’abstinència, el recolliment i l’espiritualitat, tard o d’hora acaben arribant l’alegria, l’hedonisme i la desinhibició sexual.
Hi ha poca memòria històrica de com van viure les famílies d’aquest país l’epidèmia de grip del 1918 i de com es van comportar després que s’acabés. Se sap que les classes més benestants van fugir de la Barcelona
densa i poc higiènica. I també que la ciutat va tornar a vibrar només uns anys després. Ha quedat constància de la disbauxa nocturna dels anys vint al barri del Raval i al Paral·lel. Al districte cinquè el van rebatejar com a Barri Xino. I el Paral·lel es va omplir de locals amb una oferta nocturna inacabable. Francament, tenia molt de mèrit, perquè tot això passava en plena dictadura de Primo de Rivera i en un context polític marcat pel pistolerisme.
A Alemanya la fi de la grip espanyola va coincidir amb el de la I Guerra Mundial, i va obrir un període, els Feliços Vint (Glückliche Zwanziger Jahre), d’expansió dels valors liberals, la creativitat artística i les llibertats individuals. Christopher Isherwood, que hi va viatjar el 1929, descriu molt bé aquell ambient desenfrenat a Adeu a Berlín. Escrita l’any del crac de Wall Street, la novel·la també intuïa l’arribada d’una cosa terrible, el nazisme. A Espanya, cal recordar-ho, els anys vint van acabar de manera molt diferent: amb la proclamació de la República.
Els més ben documentats han estat els bojos anys vint americans, els roaring twenties, l’etapa d’optimisme i disbauxa que reflecteixen els llibres de F. Scott Fitzgerald. Diuen que en plena epidèmia de grip, Fitzgerald estava tan afectat que es volia fer capellà. Per sort s’ho va repensar i es va fer escriptor, el millor testimoni de l’era del jazz.
L’analogia entre la dècada en què vivim i els anys vint americans està argumentada en un llibre de què ara parla tothom, Apollo’s Arrow, de Nicholas Christakis, un sociòleg i epidemiòleg de Yale. La seva tesi és que “si la història és una guia que serveix per alguna cosa, sembla probable que el consum tornarà en forma de venjança”. La tesi de Christakis només té una pega. Diu que la festa tornarà, però que no ho farà fins al 2024.
Hi ha un petit secret que explica tot el que acabeu de llegir. Els feliços vint van ser una etapa de prosperitat econòmica. I com ha recordat aquesta setmana l’historiador Adam Tooze al Financial Times, cada vegada que hem hagut de resetejar l’economia, cada vegada que hem tornat a començar, la clau ha estat en la generositat dels polítics. En la seva capacitat per patir menys pels interessos dels poderosos i en pensar en gran, en el llarg termini. És a dir, res d’austeritat i molta expansió.
Tornem a Nicholas Christakis. Diu que quan tornin els bons temps la prioritat de la gent serà buscar la interacció social. “La gent ho festejarà com si no hi hagués un demà”. Vaja, que serà com si haguéssim tornat tots a la Factory d’Andy Warhol.
Després de la grip del 1918 van venir els anys 20 de Berlín, els ‘roaring twenties’ americans i l’esplendor del Paral·lel