La revolució dels aplaudiments
El 12 de gener del 2017, una setmana abans de deixar el poder, Barack Obama va tancar la porta als nassos a les famílies cubanes. Va eliminar la política de “Peus eixuts, peus molls” que permetia que tot cubà que trepitgés terra nord-americana s’hi pogués quedar. Aquesta política acabava amb perilloses travessies i extorsions, però també amb l’esperança d’enviar un familiar al nord, garantir-ne el futur i que pogués ajudar els que es quedaven a l’illa.
Obama, quan va visitar l’illa caribenya, va dir: “Els nostres nets veuran aquest aïllament com una aberració; el futur de Cuba ha de ser a les mans del poble cubà”. Però els va tancar una via d’escapatòria davant possibles situacions de conflicte.
La pandèmia de la covid ha empitjorat el dia a dia als carrers de l’illa. A l’estret bloqueig s’ha afegit la falta de subministraments i el tancament al turisme. Ha estat impossible mantenir les distàncies a les nombroses cues per cobrir les necessitats bàsiques. Només les botigues en dòlars continuen estant proveïdes.
I des d’aquesta mateixa setmana, s’afegeix la preocupació dels efectes que tindrà sobre la vida quotidiana la dràstica devaluació que suposa la desaparició del pes cubà i la corresponent homologació en termes monetaris a l’anomenat pes convertible. Una mesura que provocarà inevitablement pujades de preus i, segons els economistes, un augment de la inflació.
Les principals fonts de recursos de Cuba depenen de l’exterior. Dels professionals que treballen en altres països, de les remeses familiars –la majoria enviades des dels Estats Units–, i del turisme. Com més va més palpables són les diferències entre les famílies que tenen accés al dòlar i les que viuen només dels sous en pesos cubans.
I en plena crisi econòmica, –quatre anys després de la mort de Fidel Castro– , han saltat espurnes polítiques. Aquesta vegada els protagonistes han estat dissidents molt joves. El 8 de novembre va ser detingut el raper antisistema Denís Solís, de 31 anys. Un judici ràpid el va condemnar a vuit mesos de presó per “desacatament”. En concret, per com va tractar el policia que va entrar a casa seva.
Com a protesta, els companys del Moviment San Isidro, de l’Habana Vieja, coordinats per l’artista Luis Miguel Otero Alcántara, de 33 anys, es van tancar a la seu de l’organització el 16 de novembre. Dos dies més tard, després de tallar-los el subministrament d’aliments, es van declarar en vaga de fam. Hi ha qui els acusa de “marginals”, però sorprèn la joventut i la varietat dels integrants, alguns de 18 o 21 anys.
Al local es van reunir poetes, ecologistes, professores d’art, del moviment cristià, musulmà, membres dels col·lectius LGTBI, algun científic i un periodista, que es va afegir al grup després d’arribar de l’aeroport sense tenir confirmat el resultat de la seva prova PCR. Una nit, aprofitant aquest fet, per tal de garantir el protocol de la covid, les autoritats els van desallotjar. La reacció contra les retencions
La condemna a presó d’un raper al novembre va provocar una sèrie de protestes que no són gens minoritàries
Un grup de poetes, professors, artistes i col·lectius cristians i LGTBI han forçat el Govern a pactar
“El gran èxit és haver obligat el Govern a negociar; és un abans i un després”, diu Rafael Rojas, historiador
d’aquell moment, conegudes per internet, va ser que un centenar d’artistes i intel·lectuals es van plantar davant el Ministeri de Cultura.
El dia 27 de novembre el grup continuava davant la seu ministerial sense intenció de marxar. Cada 15 minuts picaven de mans per reclamar entrevistar-se amb les autoritats, en el que s’ha arribat a identificar com la “revolució dels aplaudiments”.
Després d’una llarga espera, 32 representants de la seguda es van reunir al Ministeri amb el viceministre de Cultura Fernando Rojas. Els van acompanyar l’actor Jorge Perugorría i el director de cinema Fernando Pérez Valdés. Van sortir amb el que van considerar “acords fonamentals”. S’havia obert un canal de diàleg i es van comprometre a seguir-lo. Creien que els artistes independents ja es podrien reunir sense ser pressionats.
Pel professor d’història Rafael Rojas, germà del viceministre, resident a Mèxic, hi haurà “un abans i un després” d’aquell moment “L’èxit més trascendental d’aquest divendres 27 no va ser per la promesa de deixar de reprimir, cosa que no complirà mai un Estat com el cubà, sinó per haver obligat el poder a negociar; això és una cosa que no podran amagar als vaguistes de San Isidro”.
Durant aquestes jornades, els activistes han donat a conèixer cada moviment per les xarxes. El seu gran altaveu: els telèfons. Des del mòbil es denuncia avui qualsevol abús de poder, sigui a l’Havana, Pequín o Sabadell. Els vaguistes o els seus amics han relatat la seva versió dels fets a través de Twitter, Facebook o Instagram. També l’han explicada nous mitjans de comunicació digitals com ara Periodismo de Barrio, El Estornudo, Tremenda
Nota o Rialta ediciones.
La “revolució dels aplaudiments” ha tingut algun cronista tradicional. Es tracta del periodista i escriptor cubà de 31 anys, Carlos Manuel Álvarez. Ell va ser qui es va afegir a la vaga de San Isidro i va descriure aquelles hores i el seu significat personal per a The Washington Post, El País i The New York Times. La seva tesi és que “mantenir una posada en escena del silenci dels cubans en plena crisi és un luxe que el Govern no es pot permetre i el malestar social és visible”.
Després dels primers moments, el Govern i els mitjans oficials han acusat els vaguistes de “mercenaris”. Els seus partidaris han organitzat manifestacions de repudi davant els domicilis dels dissidents. La policia ha practicat detencions, interrogatoris i vigilàncies domiciliàries. Un dels que més ho ha patit ha estat el cronista Álvarez.
El dia 4 de desembre el Ministeri de Cultura tancava, des de la seva pàgina web, tota possibilitat d’acord amb els anomenats “artistes independents”, que “s’han autoexclòs des de fa molt de temps per les seves agressions als símbols patris, delictes comuns, atacs frontals a la direcció de la revolució cubana, sota la disfressa de l’art; el Ministeri de Cultura no es reunirà amb persones que tenen contacte directe amb el Govern dels Estats Units i en reben finançament, suport logístic i suport propagandístic”.
El dia 20 de gener del 2021 Joe Biden passarà a ser el nou president nord-americà. Als Estats Units viu una nova generació de cubanoamericans que han votat el candidat demòcrata, perquè creuen que serà millor per al dia a dia del seu país d’origen.
En aquests pròxims quatre anys, la política d’acostament a Cuba des de Washington pot tenir efectes més pràctics que en el període de Barack Obama. Si els demòcrates aconsegueixen, –després del recompte a l’estat de Geòrgia– , la majoria, tant al Congrés com al Senat, això pot suposar el principi del final de la llei Helms-Burton o fins i tot del bloqueig històric, “l’extern”.
Pel que fa al “bloqueig intern” i preveient el possible canvi d’escenari, el govern cubà s’estima més donar imatge d’autoritat. Caldrà veure els pròxims mesos si es trenca una maledicció històrica. Quan finalment es poden acostar posicions entre Washington i l’Havana, algun extremista d’un dels dos costats de l’estret de Florida torna a ferho impossible.
La revolució dels aplaudiments, ha servit per fer palesa una aspiració del món intel·lectual. A les universitats de l’illa es pregunten si uniformitat és fortalesa. La professora Esther Suárez Durán, des de La Joven Cuba ho analitza fent crítica interna: “No sembla que es pugui veure com un esdeveniment aïllat. És un senyal de les parts més sensibles del teixit social, que posa en relleu la necessitat dels fills d’aquesta terra de tenir la participació necessària. Els senyals han estat clars; la societat civil, necessita ara mateix, espai. El socialisme burocràtic ha de donar pas al socialisme participatiu”.
Després de la primera generació de la Trova, una de les primeres cançons de protesta a Cuba va ser Guillermo Tell, de l’autor Carlos Varela. La lletra diu: “Guillem Tell no va comprendre el seu fill, que un dia es va avorrir de la poma al cap. Li toca a ell provar el seu valor...”
Ja no són els fills, com Carlos Varela que té 57 anys, ja són els nets dels revolucionaris o els besnets, els que demanen pas a la illa caribenya.
Malgrat haver acordat calmar la situació, la policia ha practicat detencions i ha vigilat els dissidents
La professora Esther Suárez opina que les accions del jovent no són aïllades: “Els senyals han estat clars” Els nets i besnets de la revolució cubana s’enfronten al règim amb una contestació creixent al carrer
Amb Biden a la Casa Blanca, la relació amb Cuba podria tenir efectes més pràctics que a l’era Obama