Derivades de l’‘efecte Illa’
Fa anys que Catalunya viu les cites amb les urnes de manera dramàtica, com demostren els elevats índexs de participació. I, tot i que sempre és desitjable que els ciutadans vagin a votar, les grans mobilitzacions electorals també són reveladores d’una enorme polarització. En les eleccions del 21 de desembre del 2017 gairebé un 80% del cens va dipositar la papereta. Després del convuls desenllaç del procés independentista, la societat catalana va evidenciar la seva profunda divisió política en aquells comicis. Tres anys després, el vot per a la secessió manté el vigor, segons els sondejos, malgrat les baralles entre partits, mentre que el bloc contrari nota el tedi i es deixa portar per un cert desinterès davant un bloqueig a què no veu solució, per bé que tampoc risc de consumar-se.
Durant dècades la política catalana va estar marcada per la preeminència de les dues alternatives que representaven CiU i el PSC. Esquerra continua en la batalla per arrabassar aquesta hegemonia als hereus de Convergència ressituats a Junts per Catalunya, mentre que el PSC mira de recuperar el lideratge que va perdre a favor de Ciutadans. L’extrema tensió d’aquell desembre del 2017 va afavorir les posicions extremes. Ara ERC i el PSC esperen veure’s beneficiats per una atenuació de l’estrès. La societat catalana continua dividida en dos en la qüestió de la independència, però també reclama acords en altres qüestions que considera prioritàries per al seu benestar. El més rellevant és que el resultat d’aquestes eleccions propiciarà unes o altres aliances de govern i, amb elles, el curs de la política catalana i espanyola. D’aquí ve l’aposta del PSC.
El tarannà modest del candidat
Salvador Illa no està renyit amb la seva ambició política, que no és poca. Però el PSC és conscient que la llei electoral posa molt difícil que governi una alternativa no independentista. Ara bé, la seva força sí que podria condicionar el tauler de joc. Per començar, si el resultat deixa més d’un 50% dels vots a favor de la independència, Junts i ERC se sentiran obligats a reeditar un govern de coalició. I aquest percentatge és més fàcil de depassar amb una desmobilització de l’electorat constitucionalista, que és el que pretén evitar el PSC amb la candidatura d’Illa.
Si Junts i ERC obtenen un resultat molt ajustat entre ells, també es veuran abocats a governar plegats, sigui quin sigui el partit que arribi primer a la meta. En cas que els republicans obtinguessin la victòria –com indiquen les enquestes– i el PSC aconseguís desbancar Junts en la tercera posició en escons –cosa que fins ara no revelen els sondejos–, als republicans els resultaria més fàcil justificar que no hi haurà unitat independentista i la formació d’un govern en minoria, potser amb els comuns. O fins i tot amb Junts, però en una relació de forces molt diferent. L’opció d’un tripartit com el que ja va viure Catalunya amb Pasqual Maragall i amb José Montilla al capdavant va resultar tan negativa per a socialistes i republicans que no la consideren.
El resultat també condicionarà la política espanyola. No és cap secret que Pedro Sánchez prefereix que, si no guanya el PSC, sigui ERC la que formi govern millor que Junts. Illa és conscient que pot deixar de ser ministre per passar a escalfar la banqueta de l’oposició uns anys, però la seva intenció és no repetir l’error de Ciutadans, que va guanyar les eleccions però va passar sense pena ni glòria l’última legislatura. Per a Illa seria més senzill intervenir més, atesa la seva connexió amb el Govern de Sánchez.
L’últim any ERC ha intentat marcar distàncies amb el PSC de
Iceta serà ministre d’Administracions Públiques quan s’abordi l’explicació dels possibles indults
Miquel Iceta per subratllar que la seva relació és directa amb el president de l’Executiu. Caldrà veure quin serà el paper dels socialistes catalans després de les eleccions, però Iceta es convertirà molt probablement en ministre d’Administracions Públiques. El seu paper serà més actiu que el de la canària Carolina Darías.
No només en relació amb el conflicte català, sinó en la tasca de pregonar l’Espanya federal, que era la intenció quan Sánchez li va proposar de presidir el Senat. El diàleg amb ERC i els possibles indults als presos creen malestar fora de Catalunya.
Sigui quin sigui el resultat, aquestes eleccions seran un termòmetre de com ha paït la societat catalana el procés emprès el 2012 i que va culminar en la declaració unilateral d’independència, l’empresonament dels líders de l’1-O, la intervenció de l’autonomia i els mateixos comicis del 2017.