Gibraltar, Catalunya, Menorca
Acord sobre Gibraltar l’últim segon abans del Brexit, intensos preparatius electorals a Catalunya i celebració de la Pasqua Militar amb certa expectació davant els discursos del Rei i la ministra de Defensa després del pronunciament de sis-cents militars retirats contra la composició i orientació de l’actual Govern d’Espanya. L’agenda de la primera setmana de l’any de les vacunes ens porta a Utrecht, ciutat neerlandesa on, entre el 1713 i el 1715, es van signar una sèrie de tractats que van posar fi a la guerra de Successió a Espanya, que en realitat va ser una gran guerra europea. La història no torna mai, però de vegades rima (va dir
Mark Twain).
A canvi de retirar el suport a les aspiracions de l’arxiduc Carles
d’Habsburg i consolidar Felip V com a nou rei d’Espanya, Anglaterra es va quedar el penyal de Gibraltar i l’illa de Menorca. La corona anglesa també va obtenir un asiento de negros, és a dir, llicència per vendre 144.000 esclaus africans durant trenta anys a l’Amèrica espanyola, més el permís per enviar cada any un vaixell de 500 tones, lliures d’aranzels, a la fira de Portobelo (Panamà). De manera complementària, el rei de França, Lluís
XIV, va cedir amplis territoris del Canadà, incloent-hi la badia de Hudson, perquè Anglaterra reconegués el seu net, Felip de Borbó, duc d’Anjou, com a nou monarca de les Espanyes. Els anglesos van fer un negoci magnífic i l’assetjada Barcelona es va quedar sense aliats. Quan l’ambaixador català a Londres, Pau Ignasi
de Dalmases, va aconseguir ser rebut per la reina Anna, aquesta li va dir: “Hem fet tot el que hem pogut per vostès”. Espanya va recuperar Menorca el 1782 amb ajuda francesa, després d’haverse compromès a donar suport a la rebel·lió de les colònies britàniques a Amèrica del Nord. Per celebrar la presa de Menorca, Carles III va instituir la festa de la Pasqua Militar, amb data 6 de gener.
Gibraltar-Schengen
Tres-cents vuit anys després, Gibraltar transita d’Utrecht a Schengen, localitat luxemburguesa a la vora del riu Mosel·la en què es va signar el tractat pel qual la majoria dels països de la Unió Europea es comprometien a eliminar les seves fronteres interiors a partir del 1995. El Regne Unit es va mantenir al marge d’aquell acord, raó per la qual la porta de Gibraltar no va quedar oberta de bat a bat. Sorprenentment, el Brexit s’ha tancat amb un pacte pragmàtic que obre la reixa. Ara Gibraltar quedarà dins la zona Schengen. Un autèntic gir històric, si el principi d’acord entre Madrid i Londres no s’espatlla. Els espanyols podran entrar a Gibraltar sense passaport i els ciutadans britànics l’hauran de portar quan vulguin visitar el penyal. La frontera ja no serà al reixat, sinó al port i l’aeroport de Gibraltar, que quedaran sota el control de l’agència europea Frontex, de la qual és sòcia Espanya i no el Regne Unit. Transcorregut un període de quatre anys la policia espanyola es podria fer càrrec del control directe d’aquesta frontera.
En poques paraules, la bandera del Regne Unit continuarà onejant a Gibraltar, però una part de la sobirania britànica sobre el penyal –no tota– passarà a ser compartida amb Espanya. Un treball d’orfebreria de la ministra d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, que ha deixat l’oposició força desconcertada. L’acord deixa el “Gibraltar espanyol” a les pancartes del segle XX i s’endinsa en l’estratègia europea del segle XXI: espais compartits. S’obre la possibilitat d’integrar el penyal en una àrea de desenvolupament econòmic en un període de vint anys, que tindria com a motor principal el port d’Algesires, cruïlla de fluxos comercials de l’Àfrica, Amèrica i l’Extrem Orient.
Bandera a canvi de seguretat en la feina dels espanyols que treballen a Gibraltar. Aquesta és la clau principal de l’acord. Renunciant a la batalla clàssica per la sobirania, el Govern de Pedro Sánchez pretén evitar que la comarca del Campo de Gibraltar entri en una depressió encara més profunda i es converteixi, de manera irremissible, en la Gomorra espanyola: un espai sobirà del narcotràfic.
L’acord sobre Gibraltar serà llegit amb interès i potser amb preocupació al Marroc. Interès: si desapareix el reixat de Gibraltar, quants anys es podran mantenir dretes les tanques de Ceuta i Melilla? Preocupació: si Algesires es consolida com un potent hub comercial del sud d’Europa, el gran projecte portuari de Tetuan podria quedar en segon pla. El projecte Algesires pot ser la gran aposta econòmica d’Andalusia els pròxims anys. I això té a veure amb el corredor mediterrani. Ara ho veurem.
L’aposta Algesires
El govern de José María Aznar no va voler saber res del corredor mediterrani. Aznar va fer tot el possible perquè aquest projecte quedés fora del mapa. Quan l’executiu de José Luis Rodríguez
Zapatero, sota pressió valenciana i catalana, va aconseguir introduir el corredor al mapa de les xarxes ferroviàries prioritàries de la Unió Europea, el ministre de Foment, José Blanco, va presentar dos traçats a Brussel·les i tots dos van ser acceptats. El primer traçat discorre per tota la façana mediterrània fins a arribar al port d’Algesires. El centre de gravetat d’aquest traçat seria el port de València. El segon itinerari, també sota la denominació corredor mediterrani, connecta el port d’Algesires amb les zones logístiques de Madrid, Saragossa i Barcelona, per enllaçar amb la xarxa europea. Aquest traçat interior connectaria, al seu torn, amb el potent port portuguès de Sines, ubicat al sud de Lisboa.
El traçat de la façana mediterrània està avançant cap a Múrcia i Almeria, però la connexió amb Algesires per l’Andalusia oriental presenta una orografia difícil. A València es pregunten si l’enllaç d’Algesires amb el corredor mediterrani ha de passar indefectiblement pel Gran Madrid. Hi hauria una alternativa: AlgesiresAntequera/Bobadilla - Alcázar de San Juan - Albacete - La Encina - València.
La ruta de Don Quixot
Mapes, mapes, mapes. Es tractaria d’aprofitar (adaptada a l’ample internacional) la connexió ferroviària ja existent entre Alcázar de San Juan i La Encina (Alacant) per arribar al litoral mediterrani travessant terres manxegues. La ruta de Don Quixot suposaria un estalvi de 150 quilòmetres en relació amb el trajecte per Madrid i Saragossa. D’aquesta manera es podria crear una innovadora connexió transversal entre Portugal, Andalusia, Castella-la Manxa i l’eix mediterrani que contribuiria a equilibrar l’obsessiu mapa radial de les infraestructures espanyoles. En aquest dossier Barcelona no és el tema principal. Catalunya ja té garantida la connexió ferroviària de mercaderies amb Europa. La qüestió clau és la relació de cooperació i competència que es pugui establir en un futur no gaire llunyà entre els ports de València i Algesires, davant el previsible augment dels fluxos comercials amb els països africans, mentre el Marroc, amb suport nord-americà, europeu i israelià, treballa per convertir-se en el motor econòmic i geopolític de l’Àfrica septentrional.
Tensions que venen del segle XVIII. Passions nacionals del segle XX. Mapes del segle XXI.
L’innovador acord sobre Gibraltar deixa de banda la batalla formal per la sobirania espanyola del penyal i es concentra en el pla econòmic
L’operació vol reactivar la zona més deprimida d’Andalusia amb el motor del port d’Algesires, mirant al dinamisme futur del Marroc