Eleccions en un país en declivi

Si la pandèmia no ho impedeix, Catalunya anirà novament a les urnes el proper 14 de febrer. Serà la cinquena vegada que ho fa des del 2010. És a dir, els catalans hauran estat consultats en un decenni tantes vegades com ho haurien estat en dos si cada legislatura hagués esgotat el termini previst. Això ens dona una idea dels temps agitats que estem vivint. És veritat que el 2010 hi havia al Parlament només un 10% de diputats independentistes. I que en la XII legislatura, clausurada fa dues setmanes amb la convocatòria oficial del 14-F, aquest percentatge s’ha situat a prop del 50%, la qual cosa és probable que satisfaci el sobiranisme. Però també ho és que el procés ha deixat un llegat penós, que es concreta en la divisió del país en dos blocs, en la pèrdua de musculatura econòmica i influència, en la presó o fugida a l’estranger de la plana major independentista i, en resum, en un país exhaust després d’anys de lluites improductives, i ara a més sotmès als estralls de la covid.

No és fàcil triar la legislatura menys afortunada de les quatre últimes. Però la dotzena ha rebut qualificatiu, entre d’altres, com ara els de “perduda”, “estèril”, “fallida”, “turbulenta”, “nefasta”, “infausta”, “prescindible” o “de mínims”, molts dels quals procedents, per cert, del bàndol sobiranista. L’ha encapçalat el president Quim Torra, que va reduir les seves funcions a les de vicari i va preferir la gestualitat de l’activista a l’acció de l’estadista, veient-se de resultes d’això inhabilitat. Aquesta legislatura s’ha caracteritzat per la fractura oberta, paralitzant i indissimulada entre els dos socis d’un Govern que ha semblat més lliurat a la reivindicació nacional que a les obligacions de tot executiu. Ha registrat una magra acció legislativa (32 lleis aprovades, però només dotze de presentades pel mateix Govern, i 75 decrets llei). I ha abundat en discursos basats en el victimisme i la desqualificació democràtica de l’Estat, al qual es tractava de carregar tota la responsabilitat del conflicte, mentre s’evitava l’autocrítica. Així és difícil que el conjunt del país avanci.

Després de dos anys, onze mesos i cinc dies, la XII legislatura catalana va acabar, com dèiem, amb la convocatòria del 14-F, una data electoral amb el pronòstic ben obert. Les enquestes donen avantatge a ERC, que afronta les eleccions amb esperit pragmàtic, cristal·litzat en la idea d’ampliar la base i teixir aliances per ser més i ser més forts. Amb Oriol Junqueras condemnat a tretze anys en el judici del procés, l’octubre del 2019, i encara a la presó, el candidat republicà és Pere Aragonès, que ha estat president en funcions de la Generalitat des que Quim Torra va ser apartat del càrrec. Junts, en canvi, afronta aquestes eleccions amb l’habitual esperit pugnaç, sintetitzat en el lema “Desbordament democràtic”, de ressons meteorològics desfermats (com el Tsunami Democràtic), però sense estratègia coneguda.

Segons el baròmetre del desembre del Centre d’Investigacions Sociològiques, el 14-F votaran ERC un 16,7% dels catalans (xifra que augmenta fins al 19,4% si hi suméssim els enquestats encara indecisos però amb preferència per aquesta formació), mentre que Junts se situa en un 9,9%. La diferència és apreciable, però el fet que els republicans hagin descendit respecte a l’anterior baròmetre dona encara als de Carles Puigdemont esperances de victòria. Per la seva banda, el PSC podria recollir, sempre segons l’enquesta del CIS del desembre, un 14,3% dels vots, tot i que la recent incorporació de Salvador Illa com a cap de llista podria fer variar aquesta dada; En Comú Podem, un 7,6%; Ciutadans, un 6,8%; la CUP, un 4,5%; el PP, un 3,5%, i Vox i el PDECat empatarien en un 1,5%. De tot això es desprèn que probablement hi tornarà a haver majoria independentista al Parlament de Catalunya quan s’inauguri la XIII legislatura. Potser amb més del 50% dels vots, fins i tot. Aquest percentatge és interpretat per alguns sobiranistes –no tots– com la clau màgica que els donarà accés al seu somni. Però la realitat té diverses facetes. Altres estudis donen resultats que no abonen aquesta tesi. Per exemple, el que ens diu que només el 10% dels catalans creuen que s’assolirà la independència. O que només al voltant del 40% hi votarien a favor en un referèndum.

A hores d’ara no poden fer-se sinó conjectures sobre el que les urnes ens oferiran. Però, sigui quin sigui el resultat, el guanyador haurà d’afrontar dos reptes prioritaris per redreçar el rumb d’un país en declivi i a les portes de la decadència, com és Catalunya avui: superar la divisió i la polarització de la ciutadania, que minva perillosament la seva força com a col·lectiu, i definir un nou full de ruta que tingui com a finalitat prioritària la recuperació i el rellançament econòmics. Aquestes són ara dues urgències evidents per a qualsevol persona que consideri que una Catalunya fracturada és inviable i que l’actual crisi sanitària, econòmica i social amenaça de condemnar-la a la irrellevància.

La recepta per evitar aquests perills passa per intentar superar la política de blocs que durant els darrers anys s’ha anat consolidant fins a gairebé fossilitzar-se. Ja sigui una formació o una altra la que rebi la confiança dels catalans, després del 14-F s’haurà d’esforçar per allargar la mà cap als qui se situen a l’altre bloc. El Govern de la Generalitat ha de tornar a ser, a diferència del que ha estat en les últimes legislatures, el de tots els catalans. Perquè aquesta és la seva obligació i perquè només així té raó de ser. Això únicament es pot aconseguir amb noves polítiques que busquin l’acord, la col·laboració –almenys en els assumptes centrals– i la superació d’una etapa de xoc amb efectes molt negatius per tothom coneguts. Tenint en compte la recent experiència de pacte dels pressupostos a l’Ajuntament de Barcelona, cal assenyalar que si ERC és la guanyadora, aquestes noves polítiques tenen més possibilitats d’obrir-se camí. Perquè es materialitzin i es reflecteixin en la realitat del país és imprescindible que tots els ciutadans de Catalunya siguin conscients de la transcendència dels pròxims comicis i desmenteixin, amb una alta participació, les previsions relatives a un gran nombre d’indecisos i una abstenció a l’alça. Després d’anys erràtics i de tedi ciutadà davant un aspre estil polític, és comprensible una certa fatiga democràtica, aguditzada per la pandèmia. Però en cap cas no justificaria l’abandó dels deures electorals, i encara menys quan el país necessita desesperadament un estímul i nous horitzons.

Naturalment, per disminuir la rancúnia política i afavorir aquestes mans esteses, seria molt convenient trobar una solució a la situació dels presos. El Govern de Pedro Sánchez està treballant en la via de l’indult. Però els quatre fiscals de la causa del procés van rebutjar la setmana passada aquesta possibilitat, atribuint-la a “acords polítics”.

L’Executiu té en aquesta qüestió marge de maniobra, tot i que ha de respectar certs terminis. Però el més important, i això val per al Govern central, el Govern i tots els ciutadans de Catalunya, és que el 2021 ens adonem d’una vegada que el país està en declivi. Que cal centrar-se a recuperar-lo. I que això reclama més flexibilitat i noves aliances.

El guanyador del 14-F s’haurà d’esforçar per allargar la mà a l’altre bloc

La fatiga democràtica no justifica en cap cas l’abandó dels deures electorals

La prioritat per al 2021 és la recuperació, i això reclama més flexibilitat i noves aliances