A l’entorn d’Herodes
No sé si vostès, en alguna ocasió, farts del guirigall que en llocs públics a vegades organitzen els nens han pensat a fer venir Herodes. “Que vingui Herodes!”, demanava a crits un passatger, durant un dels últims viatges que vaig fer a Amèrica, abans que la pandèmia posés límit a la mobilitat de tots plegats. L’home reclamava Herodes a causa dels xiscles i potades d’uns nens als quals ni els seus pares ni el personal de vol amonestaven, com si fora obligat suportar les molèsties que ens causaven impedintnos dormir.
Herodes, esclar, no és cap altre que el rei de Judea, grat a Roma, esmentat en l’Evangeli de Mateu com un personatge venjatiu i brutal que mana matar tots els nens de Betlem i de la comarca. Així pensa lliurar-se de manera absoluta de l’amenaça que un d’ells, considerat per la profecia del llibre de Miquees “rei dels jueus”, podia constituir, després que els Mags d’Orient, que han anat a veure Jesús, es neguin a comunicar-li on l’han trobat. Cap altre Evangeli ni relat d’època fa referència a la matança. Sí que la tenen en compte L’Evangeli armeni de la infància, escrit més endavant, i diversos textos sacres posteriors. A més l’art occidental ha trobat en la degollació dels innocents tema d’inspiració. Basta recordar Bruegel, Giotto, Tintoretto o Rubens, entre d’altres. L’episodi, històric o llegendari, s’avé, no obstant això, amb al caràcter força cruel d’Herodes, apel·lat el Gran, per les seves afinitats polítiques proromanes.
Alguns historiadors consideren que l’episodi de la matança d’innocents tindria a veure amb la mort per ordre d’Herodes dels fills d’algun contrincant i fins i tot dels seus propis fills. Pel que sembla per al rei aquest tipus d’exterminis no constituïen un impediment difícil de resoldre. Encara que l’escabetxada no fos tan majoritària com s’ha suposat, ja que la població de Betlem en l’època era poca. Els seus habitants oscil·laven entre un mínim de tres-cents i un màxim de mil i els nens menors de dos anys en la zona podrien arribar com a màxim a vint. Van ser les esglésies orientals les que van exagerar la mortaldat ordenada per Herodes, amb números exactes que fluctuaven. Entre 14.000 i 64.000 foren els pobres innocents sacrificats que l’Església elevaria a la categoria de sants. El fet que no haguessin estat si més no batejats no era, en un cas tan extrem, un impediment per pujar-los als altars i ferlos aconseguir immediatament els estrats més alts de la glòria divina.
Tal vegada a la matança ordenada per Herodes se n’hi superposava una altra d’anterior, del temps de Moisès. La del faraó, enemic dels jueus, contra els seus innocents fills, la qual cosa no fou obstacle perquè l’escabetxada posterior, veritable o falsa, hagi arribat fins a nosaltres, conservada per la tradició, lligada a la vida de Jesús i a les efemèrides relacionades amb el seu naixement, com un fet absolutament transcendental, unit a episodis de caràcter excepcional.
La litúrgia cristiana commemora la matança el 28 de desembre amb el nom de dia
La matança d’innocents no va ser tan majoritària com s’ha suposat: la població de Betlem en l’època era poca
dels Sants Innocents. Encara que la data hauria de ser posterior al dia de Reis, per establir cert ordre cronològic amb els esdeveniments, s’avança a aquesta i des d’èpoques passades la data és, canònicament, la més apta de l’any per a gastar bromes o innocentades entre les gents de parla hispana, perquè la tradició no sols es conserva a Espanya sinó que també continua present a les diferents repúbliques d’Amèrica tant del centre com del sud.
Els mitjans d’informació seriosos solien oferir aquest dia alguna notícia falsa, exagerada o treta de context, com a humorada. A hores d’ara estem tan acostumats al fet que resultin certes les coses més absurdes –per a mostra les innocentades divulgades contínuament per Trump durant el seu mandat– que la broma sobra. A hores d’ara seríem capaços de creure que el republicà Iglesias ha acceptat el títol de marquès atorgat en contribució a la causa de la monarquia ja que els seus al·legats contra el Rei no han fet altra cosa que augmentar entre la població l’afecte per Felip VI. O que Marta Ferrusola ha decidit, finalment, entrar en un convent, i d’acord amb el seu tràfec de bíblies i missals, caixes i claus ha estat nomenada monja clavera i no mare abadessa. Llàstima.
Abans a Catalunya el 28 de desembre els nens i adolescents solien embromar els despistats, penjant-los a l’esquena, millor a l’alçada de la cintura, cobrint les natges un ninot de paper, anomenat llufa, per a mofar-se de l’innocent i incaut portador. En alguns llocs, a més, com a Tremp es penja del campanar de l’església una llufa enorme que acabarà per cremar-se, després d’una cercavila, amb gran xerinola del públic que acudeix a la festa. No deixa de ser curiós que la llufa tingui també a veure amb els aspectes excrementals, tan presents en la tradició popular nadalenca catalana. El caganer del pessebre, fer cagar el tió dels regals de la Nit de Nadal es completen el dia 28 amb la llufa, discreta sí, però força pudenta. Una broma tan innocent com l’oasi català.