Quatre ulls... i quatre orelles
Com un Jules Verne anticipant el món que ve a les seves novel·les, l’alemany Marc-Uwe Kling imagina, a QualityLand, una gran corporació que ens ven de tot, a través de drons que ens arriben a casa, anticipant-se fins i tot als nostres desitjos i enviant-nos productes que els nostres senyals corporals indiquen al Gran Algoritme que necessitem, de la gamma o marca que ens correspongui segons el barri on vivim, la feina que tinguem o els actes i decisions que anem mostrant al llarg dels dies, i que la màquina enregistra sense descans. És tan perfecta que la majoria d’usuaris ha premut un botonet per saltar-se el molest pas de confirmar la compra. Sense fer res (a part de pagar, esclar) un té sempre de tot.
La totpoderosa Amazon de Jeff Bezos, després d’haver batut rècords aquest any passat (va triplicar els beneficis mundials) es proposa escurçar les distàncies amb la ficció. La setmana passada, va posar a la venda durant un sol dia, en mode de prova, les noves ulleres connectades Echo Frames, per 249 euros.
No són ulleres amb pantalla ni projecten cap imatge. Hi pots instal·lar els teus vidres graduats –miopia, astigmatisme i vista cansada, en el meu cas–. Porten incorporat l’assistent de veu Alexa, un micro i uns altaveus a prop de les orelles pels quals et xiuxiuegen coses a cau d’orella sense que les senti ningú (notificacions, el temps, com arribar als llocs, música...). A través del micro, nosaltres donem les instruccions. En especial, les de compra: la idea és que puguis encarregar el que sigui en qualsevol moment, en qualsevol lloc, simplement parlant, encara que estiguis canviant l’aigua de les olives o fent jocs malabars.
Rohit Prasad, científic en cap d’Alexa, confirma que el que busquen és que, com a la novel·la, no calgui esperar a respondre peticions sinó “anticipar-se al que desitges”. Kling ho porta més enllà: l’algoritme ens troba parella i, si no funciona o surt alguna cosa millor, trenca la relació per nosaltres, oferint a l’ex, al mateix missatge, alternatives de companyia.
Per què unes ulleres si no hi ha imatges? Per què no una arracada, un auricular, un pegat o un passador dels cabells? Penso en aquell escriptor barceloní que, en trobar la seva dona al llit amb un altre, va veure com el sorprès es precipitava cap a la tauleta de nit per posar-se ràpidament les ulleres i dir-li: “No voldràs pegar un home amb ulleres, oi?”. Potser els cervells pensants d’Alexa coneixien aquesta sagrada norma que respecta fins i tot el sicari més despietat.