El predictible i l’impredictible
Cada any, al desembre, The Economist publica un número especial en el qual prova d’anticipar el que ens oferirà l’any venidor. El número dedicat al 2021 inclou, a la pàgina 84, una nota sobre les prediccions per al 2020 que va fer dotze mesos enrere. Es titula “A propòsit de l’any passat... ehem” i admet sense circumloquis que “no ho vam veure venir”. Perquè en la seva llista de prediccions per al 2020 no figurava el coronavirus, que ha tingut terribles conseqüències per a la salut i l’economia, ha estat el protagonista de l’any passat, que ha canviat les nostres vides en tants aspectes, i continua campant al seu aire. “L’any que ve –admet el director del setmanari britànic, referint-se al 2021– promet ser particularment impredictible, ateses les interaccions entre la pandèmia, una recuperació econòmica desigual i una geopolítica conflictiva”.
Predir té a veure amb suposar, conjecturar o vaticinar el que passarà en el futur. Es pot fer sobre una base empírica, amb un marge d’error relativament controlable. O es pot fer a la manera dels àugurs i els visionaris, amb més barra que dots per a l’observació o l’anàlisi estadística, i llavors el marge d’error s’eixampla considerablement. L’impredictible és, al contrari, allò que s’escapa en qualsevol cas de presagis o profecies; allò que defineix un futur embolicat en una densa boira, cap al qual avancem sense llums ni brúixola.
És aquesta foscor refractària a qualsevol pronòstic la que distingirà l’any acabat d’inaugurar? Potser no n’hi ha per a tant. A escala global, podem preveure que el 2021 vindrà marcat per l’esperançada campanya de vacunació contra la covid, tot i que ara mateix es fa difícil aventurar-ne l’abast i l’efectivitat, per no parlar de la capacitat del virus per mutar i multiplicar-se. I podem preveure també que Joe Biden, el nou president nordamericà, provarà de tornar un mínim de seny a la política dels Estats Units; que la Xina continuarà musculant-se, i que Europa intentarà recuperar-se de l’amputació que comporta el Brexit i contenir els populismes que venen de l’Est (i de regions més properes).
A escala espanyola podem pronosticar, en el millor dels casos, una lenta recuperació econòmica, sempre que els successius rebrots del virus no continuïn paralitzant l’activitat; per exemple, al sector del turisme, que suposa el 12% del PIB i aviat portarà un any congelat i tremolant. També es pot augurar que dreta i esquerra continuaran preferint marcar perfil propi i acusar-se mútuament de tot l’imaginable, ja sigui cosa del present, del passat o del futur, en lloc de remar amb el mateix ritme i rumb en aquest oceà pandèmic en el qual les onades estacionals han deixat pas a un perillós mar confús, en contínua agitació i amb successius repunts. Pel que sembla, els nostres mandataris al Govern central, i sobretot a les files de l’oposició, no donen per a gran cosa més. Aquest és el pa que s’hi dona.
Mentrestant, a Catalunya, on la política segueix sotmesa al dictat de l’activisme, i on la redefinició del marc polític sembla ser per a molts l’objectiu prioritari, per davant fins i tot de la resolució dels problemes apressants que tots coneixem prou bé, no sembla que les eleccions del 14-F ens hagin de dur cap a girs copernicans. Si hem de refiar-nos de les enquestes que fa públiques la mateixa Generalitat, el bloc independentista i el no independentista mantindran, amb petits avenços o retrocessos, les seves posicions. Existeix el perill, per tant, que el país segueixi tal com està, empantanegat en la definició identitària, dirigit per somiadors i malgastant on no hauria de fer-ho unes energies cada dia més primes, per a desgràcia de tots els catalans i sort de veïns i competidors.
Els sembla excessivament pessimista o ombrívol el paràgraf anterior? No es preocupin. Si s’equivoca The Economist, també jo puc equivocar-me. Encara diré més: seria el primer de celebrarho. Però el meu pronòstic deriva de l’observació de la realitat i té alguna possibilitat de veure’s confirmat pels fets. Pot ser desbordat, això sí, per l’arribada de nous actors o fenòmens que irrompin en l’escena de manera inesperada i ho posin tot potes enlaire, com va fer la covid l’any passat; o més i tot potser. Però, si això no passés, n’hi ha prou que els qui portin les regnes del país segueixin la pauta i l’exemple dels seus antecessors per anticipar que no aixecarem el cap. Això ja és avui, dia 3 de gener del 2021, perfectament predictible. I ho continuarà sent si el 90% de catalans que creu –segons una enquesta feta per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials– que el projecte sobiranista no ens portarà a la independència continua votant, jo diria que de manera força incoherent, els que ens han dut a un carreró la sortida del qual no aconsegueixen trobar de cap manera.
Es pot anticipar que no aixecarem el cap si els que manen segueixen la pauta dels seus antecessors