El fracàs de les macrocauses
L’experiència demostra que les causes judicials en què són centenars o milers els afectats i l’Estat qui ha de respondre en última instància, mai les decisions judicials –i sobretot el seu compliment– acaben a favor de les víctimes. Almenys no de totes.
Un cas molt popular a Espanya és el de la Talidomida, un fàrmac desenvolupat per l’empresa alemanya Grünenthal GmbH per combatre les nàusees durant els tres primers mesos de l’embaràs i que es va comercialitzar entre el 1957 i el 1963. Va ser consumit amb profusió fins que es va començar a comprovar que causava greus efectes als fetus i que els nadons patien malformacions greus als braços i les cames. Es calcula que arreu del món hi va haver uns 20.000 damnificats. A Espanya poden ser entre 1.500 i 3.000. Però malgrat els terribles efectes causats pel producte, no va ser fins al 2010 (48 anys després de ser desterrat de les farmàcies) quan l’administració espanyola va reconèixer el que va passar i el govern, llavors dirigit per José Luis Rodríguez Zapatero, va dictar un decret en què es concedien uns ajuts si es complien uns requisits, com ara haver nascut entre el 1960 i el 1965 i tenir una discapacitat d’un 45%. Les indemnitzacions oscil·laven entre 60.000 i 100.000 euros, en cas de persones que van néixer sense extremitats. Només 24 persones es van veure beneficiades per la norma. A partir d’aquest reconeixement, Avite (Associació de Víctimes de la Talidomida) va iniciar una batalla judicial, que va aconseguir un primer èxit que va ser revocat per l’Audiència de Madrid perquè el delicte estava prescrit, criteri admès pel Tribunal Suprem el 2013. Amb el govern de Rajoy es van ampliar els ajuts. Es va reconèixer 103 damnificats, però no se’ls ha indemnitzat mai. La majoria de les víctimes avui tenen 60 anys.
Un altre cas semblant és el de l’oli de colza, que va afectar unes 25.000 persones i va causar uns 5.000 morts a tot Espanya, segons les estimacions de la plataforma Seguimos Viviendo. Quan va transcendir la magnitud dels estralls produïts per l’oli es va obrir una investigació judicial que va concloure amb el primer macrojudici que es va celebrar a Espanya. L’escenari va ser l’Audiència Nacional, la data d’inici el 30 de març del 1987 i al banc dels acusats s’hi van asseure 38 industrials i intermediaris de l’oli assassí. Malgrat l’elevada petició de penes efectuada per la Fiscalia, tan sols dos dels acusats van rebre condemnes privatives de llibertat, mentre que onze van rebre càstigs menors. El 1992, el Tribunal Suprem va elevar una mica les condemnes, però els acusats es van declarar insolvents. El 1997, el Tribunal Suprem va declarar la responsabilitat econòmica de l’Estat. Les reparacions es van començar a pagar el 1999 (al cap de 18 anys de coneixe’s la síndrome tòxica) i es van abonar fins al 2017. Hi va haver qui va començar a rebre el pagament en pessetes i ho va acabar percebent en euros. Carmen Cortés, coordinadora de Seguimos Viviendo, expressa que “l’Estat ha maltractat les víctimes, és igual si en el Govern hi havia UCD, el PSOE o el PP. Se’ns ha oblidat”.