La font d’Hèrcules
El passeig de Sant Joan de Dalt, el meu barri des de fa trenta anys, jo el solc anomenar, afectuosament, el cementiri de les estàtues. Per què? Doncs perquè quan hi ha una estàtua que fa nosa a la circulació o el que sigui, a tal o tal avinguda o carrer de Barcelona, me la instal·len al meu passeig sense més ni més. La més famosa és, sens dubte, el monument a Josep Anselm Clavé, el músic, poeta i polític fundador dels famosos cors que porten el seu nom, que es troba dalt del passeig, entre la travessera de Gràcia i el carrer de Sant Antoni Maria Claret. Obra de l’arquitecte Josep Vilaseca (l’escultura és de Manuel Fuxà), va ser instal·lat a la rambla de Catalunya, d’on l’alcalde Porcioles la va fer retirar el 1960 per traslladar-lo al seu emplaçament actual.
Però no és del senyor Clavé i del seu famós monument que jo voldria parlar-vos avui, sinó de la que es coneix com la font d’ Hèrcules i que no és sinó un monument al monarca Carles IV i a la seva règia esposa, el qual es troba enmig del passeig a l’altura del carrer Còrsega. Segons ens informa el meu bon amic Antoni González Moreno-Navarro, arquitecte i restaurador de monuments –i entre moltes altres coses crític taurí que va ser de La Vanguardia–, l’home que més sap i millor ha escrit sobre el nostre passeig, la font d’ Hèrcules és el monument, la font més antiga de la nostra ciutat. Va ser inaugurat el 1802 amb motiu de la visita del rei Carles IV a la nostra ciutat i els seus autors van ser l’escultor Salvador Gurri i el marbrista Josep Maret. Antoni González la descriu així : “Està presidida per la figura despullada de l’heroi (més propera a la imatge del rei de bastos que a la de un deu). Apareix recolzat sobre el garrot i amb la pell del lleó de Nemea embolicada al braç esquerre com qui porta una gavardina un dia imprevisiblement assoleiat.( ...) En el prisme coronat per impostes que sosté la figura, a la cara que ara mira a la mar, hi ha un medalló ovalat amb les efigies de Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa ...” ( Antoni González Moreno-Navarro. Un passeig de Barcelona. Sant Joan de Dalt. Història, gent i arquitectura. Volum II. Barcelona, 2011).
La font d’ Hèrcules va arribar al passeig de Sant Joan el 1929. Durant la Guerra Civil, va tenir sort, és a dir, no la va malmetre cap bombardeig tot i ser a trenta metres de l’antiga fàbrica Elizalde. Menys fortuna va tenir el medalló dels reis, que va desaparèixer de la font durant les hostilitats i va ser trobat el 1947, brut i mutilat, vaja, fet una merda, en un magatzem municipal. Restaurat per Amadeo Noria, va ser tornat a posar a lloc l’any següent.
I així arribem a l’estiu del 2010, quan el semideu i els lleons de la font, a més del medalló reial, són portats en un camió descobert per ser restaurats. El 30 de novembre tornen al passeig i, segons explica Antoni González, la font s’havia convertit en un jacuzzi d’una blancor sorprenent. Pel que fa al medalló, de restaurat res de res: estava més o menys com el va trobar Noria el 1948.
Durant l’any de la pandèmia, la font d’Hèrcules ha estat arreglada per una empresa especialitzada, in situ. Els últims mesos no es veia ningú
El monument confirma el poc afecte que la nostra alcaldessa té a la monarquia i al seu propi barri
treballant-hi, com si l’haguessin abandonada, però aquesta setmana, de sobte, hem vist com l’aigua tornava a brollar per les goles (és un dir) dels dos lleons, i els coloms es cagaven de nou al cap del semideu. Ben aviat veurem algun esparver fer-se un banyet al jacuzzi, però pel que fa al medalló, quin desastre. Si el mes de novembre del 2010 ens van tornar un monarca sense un ull, avui, mes que un borni, sembla com si un esparver s’hi hagués cagat a sobre, l’hagués cegat. I de la pobra Maria Lluïsa, millor que no en parlem.
Ignoro el que els meus veïns del passeig de Sant Joan de Dalt, deuen pensar del tracte rebut per la monarquia espanyola, sota la suposada protecció d’aquest rei de bastos disfressat de semideu grec. Juraria que per alguns, si hi ha monarquia, aquest és el rei de bastos, carlí més en concret, i per la majoria, entre els quals m’incloc, el nostre passeig no es mereix un bunyol de monument com aquest. Un monument que ve a confirmar el poc afecte que la nostra alcaldessa (i veïna del nostre barri), Ada Colau, té no només a la monarquia que ens ha tocat, sinó al seu propi barri, atès que no ens deslliura d’aquesta relíquia municipal i se l’endú a una altra banda, com feien els seus col·legues, Porcioles i tutti frutti quan els venia de gust, que raons no els en faltaven. I en comptes d’aquest bunyol, des del punt de vista escultòric, proporcionar-nos, oferir-nos, el 2021, una estàtua del guapo i divertit Joan Laporta –“un noi del passeig”, com l’anomena Antoni González–, envoltat de boniques lleones brasileres i xutant una pilota, profètica, cap a l’infinit ... . Qualsevol cosa abans que aquest Carles IV amb el rostre definitivament restaurat, per no parlar, repeteixo i acabo, de la seva règia esposa, etcètera, etcètera.
P.S. La meva veïna, la Paquita, es va mostrar encantada amb la recepta del capó farcit a la catalana que li vaig oferir la setmana passada. “En tens més?, em diu. I tant, vet aquí la del pastís de llàgrimes. “Es barreja mitja bosseta de llevat amb 250 g de farina formant un cor. Al centre es col·loquen tres ous d’escurçó i 100 g de sucre. Es treballen els ous i el sucre fins que quedin escumosos. S’afegeix una mica de sal fina i la pela d’una llimona. S’incorporen 100 g de fetus d’àngel i es pasta tot plegat amb les mans. S’enfarina bé la planxa de pastisseria, perquè aquesta pasta és molt trencadissa. S’estira la pasta amb el corró igualment enfarinat fins a fer-ne un motllo de pa de pessic, fins als ¾ d’altura. Es renten bé les llàgrimes, s’escorren i es distribueixen a dues capes al fons del motllo. Es barregen dos rovells d’ou de tórtora amb una miqueta de sucre, s’hi afegeixen 250 g de sucre vainillat i una perla negra. S’aboca la barreja sobre les llàgrimes del motllo i es posa el pastís al forn, a temperatura mitjana, durant dotze hores. A trenc d’alba, es retira del forn i es deixa refredar. El pastís de llàgrimes s’acostuma a servir acompanyat de melmelada de lliris i una copeta de verí venecià, preferentment mortal. Bon profit.