És Nadal, ho veig a la tele
LLAR. Si la tele té un aliat, es diu Nadal. La televisió, a la segona meitat del segle XX, va ocupar el lloc de la llar de foc, el cor de la casa. La seva llum i calor convocaven avis, pares i fills. Això se’n va anar en orris al segle XXI a còpia de pantalles: la pantalla de l’ordinador per al nen, la pantalla del mòbil per a la mare, la pantalla de l’ipad per al pare, la pantalla del rellotge per a la nena... I el televisor es queda tot sol al saló, de vegades il·luminant un avi adormit. Però arriba el Nadal i la tele recupera el seu vell lloc a la llar: és Nadal perquè hi ha anuncis nadalencs que perfumen els racons de la casa d’avet, torró, serrellet, brindis i loteria; és Nadal, i ho saps pels anuncis. Aquest any, els que emeto aquí.
LOTERIA. El calb de la loteria només apareix en un joc metatelevisiu: a la pantalla de la tele d’una casa de fa anys. L’anunci de la Loteria Nacional d’aquest any recorre el segle XX des dels seus inicis, dècada a dècada, amb retalls d’estampes de cada època: un pare muntanyenc acomiada a l’andana del ferrocarril el fill que emigra a la ciutat, una parella de nòvios dels anys 40 comparteixen un dècim, un emigrant espanyol a Alemanya rep un dècim des d’Espanya... Tot servit amb altíssima qualitat formal, digna del millor llargmetratge. El conte de la loteria desemboca al 2020: al replà d’una casa, dues portes de dos pisos, una enfront de l’altra, i una veïna jove que mira la veïna gran. Aquest joc de mirades ho explica tot: la jove l’ha ajudada, i ara totes dues senten l’impuls d’abraçar-se... però es contenen. No ho fan, per prudència. Un llagrimall humit ho diu tot. I el meu nus a la gola assenteix.
SUCHARD. El cineasta Daniel Sánchez Arévalo relata la trobada de tres generacions amb motiu del sopar de la Nit de Nadal. Hi ha un infant, hi ha un nen trist, hi ha una nena, hi ha pares separats... L’avi cedeix la cadira a la capçalera de la taula al net trist: l’ungeix successor al tron d’amor familiar. Hi ha brindis, hi ha torró de xocolata i hi ha redempció psicogenealògica, que és la bona. I també hi ha un nus a la meva gola.
COCA-COLA. Taika Waititi dirigeix aquest anunci de gran dispendi, amb estacions petrolíferes al mar del Nord, glaceres, vaixells, camions, paratges glaçats. Una nena lliura al seu pare una carta per al Pare Noel. El pare es despista i no arriba a temps de lliurar-la al vaixell-correu. Salta a una llanxa de goma en ple oceà i desafia ones i gels, precipicis i tempestes. Al Pol Nord, el Pare Noel no és a casa seva. Abatut, al pare el recull un camió de Coca-Cola. Torna a casa. La seva filla surt a rebre'l. Era el regal que havia demanat a la carta: la tornada del pare per Nadal! El camioner és el Pare Noel. Nus a la gola.
ESTUDIAR. La nena viu en un piset modest. No hi ha xemeneia. Per on ficarà els regals el Pare Noel? La nena s’asseu al seu escriptori (Ikea) i dissenya una teoria de politges. Funciona! Els regals entren fluidament per la finestra, des del terrat. Veiem que l’autèntica riquesa és un racó per estudiar, llegir, pensar, somiar: el millor regal és una bona educació. Nus a la gola, també. Soc molt fàcil, sí. – @amelanovela