Nadal: història i mite
La nit del 19 de setembre del 1931 tres professors universitaris sopaven en el Magdalen College d’Oxford. Eren J.R.R. Tolkien, el més tard famosíssim autor de la trilogia El Senyor dels anells, C.S. Lewis, autor al seu torn de Les cròniques de Nàrnia ,i H. Dyson, professor de literatura anglesa. Després de sopar, els tres homes van sortir a passejar al costat del riu i van comentar la naturalesa i el propòsit del mite. Lewis va explicar que sentia el poder dels mites, però que en última instància eren falsos. Tolkien va dissentir argüint que els mites, lluny de ser mentides, són la millor forma d’expressar veritats que d’una altra manera serien inefables. Venim de Déu, va argumentar Tolkien, i els mites que teixim, tot i que contenen errors, reflecteixen també un fragment estellat de la llum veritable, l’eterna veritat de Déu. Basant-se en aquesta filosofia del mite, Tolkien i Dyson van continuar manifestant la seva creença en què la història de Crist és simplement un mite veritable, un mite que opera de la mateixa manera que els altres, però un mite que ha passat de debò, el mite fet història. Aquesta línia de raonament va afectar d’una manera profunda Lewis que, per la seva part, havia estat estudiant la historicitat dels Evangelis i havia arribat a la conclusió que l’explicació més plausible de l’impacte i de la ràpida expansió del cristianisme al segle I d.C. era que allò havia passat de veritat.
Dostoievsky, el gran novel·lista rus, afirmava que els arguments sempre poden funcionar en una doble direcció. En el cas que ens ocupa l’argument pot anar en una primera direcció (primera posició de Lewis): és creïble pensar que el mite d’un Déu que s’encarna en una donzella verge, per després morir i ressuscitar, és un desig impossible que aleteja en totes les cultures, de manera que la versió cristiana de l’esmentat mite no seria més que l’enèsima formulació d’una cosa totalment irrealitzable, una projecció impossible del subconscient de la humanitat. Però l’argument –encara que pot sonar excessivament pretensiós– també pot girar-se raonablement en la direcció contrària (convicció final de Lewis): això que aleteja en totes les cultures com un desig impossible, Déu–acceptada la seva existència – va decidir realitzarho històricament en Jesús de Natzaret.
La ja llunyana conversa dels tres professors enllaça, no obstant això, molt directament amb arguments i reflexions que puntualment sentim o llegim cada any quan arriba el Nadal. La reflexió d’aquest any quedarà afectada d’alguna manera per l’experiència excepcional de la pandèmia? De fet el confinament forçat i la necessitat de mantenir les distàncies han provocat sens dubte un redescobriment de la necessitat de viure la dimensió corporal i encarnada dels nostres vincles afectius. De manera que les propostes espirituals o religioses basades en l’anul·lació del jo o en l’expansió purament mental de la consciència han quedat sobtadament obsoletes davant la demanda vital de l’abraçada i la comunió interpersonal.
Una proposta religiosa basada en el Déu que ve a establir vincles corporals i intercomunió lliurement acceptada, de sobte, cobra una credibilitat sorprenent. Per tot això potser ha arribat el moment de concedirli al cristianisme el dret a la presumpció de plausibilitat intel·lectual.
Felices i creïbles festes nadalenques!
Guanya credibilitat una proposta religiosa basada en el Déu que ofereix vincles corporals i intercomunió