Esperances del nou any
En aquest article de començaments d’any volem parlar d’esperances. Però aquest tema, quantes preguntes planteja! En què posem les esperances? Quin fonament i quina profunditat tenen? A quines dificultats s’hauran d’enfrontar i què hauran de resistir?
En el rastre dolorós del 2020, el tema de les esperances és central quan pensem en l’any que comença. El 2020 hem après la imprevisibilitat dels esdeveniments, la complexitat de la realitat, la fragilitat dels projectes. No podem pensar les esperances sense tenir en compte la llum inclement d’aquests tres focus, que delatarà la buidor de les esperances falses o massa ingènues.
El cap d’any suposa sempre un trasbals íntim, una fiblada de la consciència del pas del temps, una indagació de fins a quin punt estem a l’altura de les nostres expectatives vitals. S’hi combinen evocació i afany de renovació, en una constel·lació de desigs i de projectes, emmarcats en la tríada convencional de salut, diners i amor, i en la més subtil de pau d’esperit, sentit de la vida i societat justa. Però aquests somnis personals s’emmarquen en referències d’esperança més àmplies, que abasten tot el marc social.
La ciència, la política i la religió haurien de ser tres grans subministradores d’esperança. La ciència ho ha fet amb escreix: les tecnologies de la informació i la comunicació han eixamplat els horitzons de treball, educació, distribució, entreteniment i recerca. La medicina està aconseguint vacunes contra aquest virus que ha deixat tants morts i tanta ruïna. Reduir el risc de contagi significarà menys vulnerabilitat, menys aturada econòmica, menys congelació de viatges i projectes. L’esforç col·lectiu de la ciència ha estat sostingut, intens, trepidant, interconnectat, planetari, magnífic. No tan sols les vacunes són esperança; també ho és aquesta capacitat d’unir forces, imaginació i saber per tirar endavant.
La política hauria de proporcionar camins més o menys esperançadors. És el que més ha fallat. Convé no acusar gaire els qui estant en llocs de responsabilitat, s’han trobat en una situació inèdita i dificilíssima, amb tensions sanitàries, econòmiques i socials enormes. Sí que cal criticar, en canvi, els qui han fet del discrepant un enemic que cal destruir, els qui han afavorit la mentida, la cobdícia, el menyspreu i l’odi. En l’any que comença, hi ha tres tímides esperances: a Europa, l’intent de solidaritat concretat en un fons comú per afrontar el desastre econòmic i sanitari; als Estats Units, el canvi de president, que pot aportar una mica de serenor anímica i de col·laboració internacional; a les Nacions Unides, els objectius de desenvolupament sostenible ofereixen un bon programa. Però quina diferència en comparació amb la ciència! Exasperació de la discrepància per sobre de la col·laboració, emocionalitat tòxicament agressiva per sobre d’una racionalitat cercadora de solucions. Aclapara pensar en tants problemes gravíssims creats per la mala política.
A primera vista, la religió ha estat poc present en el camp de les esperances. No ha tingut la teatralitat d’altres èpoques, ni l’expectativa messiànica de la ciència, ni la fosca arrogància de la mala política, ni la titil·lació de fons econòmics per pal·liar el desastre. Però ha estat present discretament en quatre fronts. D’una banda, les diferents religions i molta gent de bona voluntat en general han contribuït a mitigar les situacions més desesperades, on les administracions arribaven tard. En segon lloc, ciència, política i economia plantegen grans qüestions ètiques, psicològiques, antropològiques i filosòfiques, en què la reflexió religiosa resulta rellevant. En tercer lloc, la fraternitat interreligiosa preconitzada en l’encíclica Fratelli tutti ha expressat un clam viu de més diàleg social. I, finalment, quan totes les esperances fallen i sembla que només quedin la desesperació, la resignació aclaparada o la serenitat estoica, l’esperança religiosa –que en la nostra fe cristiana és la resurrecció en Crist– eixampla vertiginosament l’horitzó vital i converteix en plenitud interrogativament prometedora el buit en què tot sembla enfonsar-se.
Desitgem que les esperances personals dels lectors per a aquest any puguin trobar en la ciència, en la política i en la religió un suport a la mesura de les seves expectatives.
En la crisi actual la religió ha aportat solidaritat, respostes als grans debats ètics, fraternitat i esperança