Les albergínies de Matisse
Interior amb albergínies (1911) és una pintura entremaliada de Matisse: tres albergínies de color blau fosc, obertes en grana, sobre unes estovalles estampades al costat d’un paravent amb traceries en blanc i un mirall esbiaixat. La finestra de l’estudi enquadra el paisatge. Els senzills dibuixos en superfície s’obren i tanquen com un laberint de reflexos. Potser és cert que representa amb energia l’apoteosi cromàtica del MigdiaPirineus, quan el pintor tornava de Sevilla tan enfebrat per l’experiència hispana –Toledo i el Greco– que havia d’intensificar la paleta. Per a alguns tafaners miops una obra insubstancial, vaja, però Braque va peregrinar quilòmetres per veure-la: va acabar en mans dels
Stein i després va ser adquirida per Matisse i dipositada al Museu de Grenoble, on acumula llargs anys de silenci. És l’últim “interior simfònic” del pintor i una obra capital per comprendre el seu art primerenc. En aquests temps de confinament, es trenca el silenci i es transfigura en el protagonista d’una esperada exposició al Centre Pompidou de París, que revela una trama inèdita.
El 1971 l’escriptor i militant comunista Louis Aragon publica un imaginatiu relat que reuneix trenta anys d’activitat literària, un treball a quatre mans en connivència amb el pintor: Henri Matisse, roman. Potser és el diàleg vehement entre l’artista i l’escriptor projectat el 1941 com una conversa sobre l’art en dos luxosos volums en color reeditats després, el 1998, per Gallimard en rústica. La qualitat i exigència de text i il·lustració, ara en blanc i negre, és una opció valenta, que a més recupera el dibuix com a senyal identitari del mestre. L’exposició actual s’entén com un homenatge al llibre i la pugna entre dos personatges en tensió, que devia provocar suors a l’editor i alguna sorpresa als dissenyadors. Una mica més de cent pintures il·lustren la dimensió formal de Matisse i en recorren l’itinerari artístic, flanquejades per dibuixos, alguns d’inèdits, com els esbossos en tinta d’Aragon, que conviuen amb altres precises sanguines en una seqüència de testimonis amics.
El conjunt es desplega cronològicament en nou sales ancorades en diferents “moments de veritat”, que defineixen el signe plàstic distintiu. L’obre l’espai Interior amb albergínies, una visita inesperada, acompanyada dels fons del museu que vertebren la selecció i articulen cinc dècades de feina febril. Un passeig per la memòria dels protagonistes puntua la mirada de l’artista sobre la seva obra i cedeix al visitant el diagnòstic final, amb ajustades visions de coneguts especialistes matissians: Georges Duthuit i Clement Greenberg, entre d’altres. Un exercici d’escriptura compartida, en efecte, inspirat en la confidència, la paraula ajustada que distingeix els llibres d’autor de Matisse i desborda originalitat a partir de la dècada dels trenta. Poésies de Mallarmé o Jazz entremesclen text i plàstica per culminar en els retalls acolorits de l’aventura de Vença, amb els impulsius dibuixos a mà alçada. Nymphe dans la forêt (Verdure) és potser la pintura icònica de l’instant.
Entre les seccions que divideixen la mostra, destaquen algunes fites més properes al meu parer: la magistral anàlisi de Rémi Labrousse desbrossa l’estrany bodegó, pintura que ens captiva per la seva frescor i senzillesa. Un model de la manera de fer de l’artista en un temps conflictiu quan disputen espai les avantguardes en alça, alhora que desperta l’avidesa dels totpoderosos col·leccionistes russos. Obra pintada a Cotlliure amb desafiadora voluntat decorativa, visualitza al detall l’empremta del fauvisme minvant, cert, de Matisse. Marguerite lisant (1911) és, sens dubte, el colofó de l’alba de l’art del pintor.
El color negre marca, de seguida, l’època dels perfils que afegeixen profunditat a l’escena i limiten l’espai amb figures hieràtiques, de gest perplex, com Marguerite et le chat noir. Personatges enigmàtics segons el connaisseur Leo Stein, però “bonics des de qualsevol visió”: el tempo decoratiu deriva gairebé en l’abstracció que dilueix l’entorn plàstic amb resultats sempre fabulosos. La main et la flèche ,un altre passatge per descobrir, omple la dècada viatgera dels trenta i depura la figuració dels extremismes gestuals. Visita els Estats Units i enlluerna tothom amb La dansa : el desafiament genial exigit per l’atrabiliari col·leccionista Doctor Barnes, una proesa de netedat gràfica, on la línia i el color conjuren un art exempt, espacial, d’una vitalitat contemporània que ens deixa sense paraules.
Jornada de color és un altre recés ineludible en el desplegament de la ciutat de París que, curiosament, conclou amb la gesta lineal de la capella del Roser a Vença, projecte d’obra total de dibuix diàfan i sòbriament expressiu que complementa el color: dos esplèndids vitralls i els originals ornaments de culte per a la litúrgia romana. Un homenatge doble a l’artesania tradicional del vidre i el plom, però també a la callada tasca del brodat imaginatiu i ardu encobert en una mena de religió del “llibre sagrat”, com va confessar Matisse al père Couturier, ànima de l’empresa artística que aviat secundaria la Fundació Maeght.
Els subtils Les nus bleus, La tristesse du roi, cartró en color del 1952, i els anomenats guaixos retallats, com volia el pintor, completen de motius de vida els últims anys de l’artista. Un alegre himne a la creativitat de l’avi que es nega a renunciar al pinzell en un instant feliç. Louis Aragon tanca aquí nou-centes pàgines de memòria activa, punyent, davant el somriure irònic i joiós del dibuix a llapis Matisse (1952), “en l’últim minut”. L’equívoc punt final del fascinant roman à clef d’un pintor etern.
El color negre marca, de seguida, l’època dels perfils que afegeixen profunditat a l’escena