“Tinc molts recursos a l’escenari però cal buscar la màgia”
Joyce DiDonato, mezzo, debuta al Palau de la Música Catalana
En la seva línia habitual d’exploració dramaticovocal, la mezzo dels Estats Units Joyce DiDonato –diva operística que és profeta a la seva terra i a tantes terres com se li posin pel davant– encarava aquest 2021 amb la gira espanyola de l’àlbum Songplay, un mix de barroc i jazz que li ha valgut aquest 2020 el tercer Grammy de la carrera. Tot i això, la pandèmia no li aconsella arriscar-se a portar la banda de jazz amb qui ho interpreta, per la qual cosa a la mini gira de gener –Oviedo (8), Palau de la Música (10) i Teatro Real (13)– l’artista s’acompanya només del pianista Craig Terry tot fent Haydn, Mahler, Hasse, Händel, Giordani, Berlioz... i un xic de Duke Ellington o La Vie a Rose d’Edit Piaf. Estrella de l’òpera, està ara molt sol·licitada al circuit de recitals, amb residències al Carnegie Hall de Nova York o el Barbican Center de Londres.
Vostè ha actuat amb la Simfònica de Chicago dirigida per Muti, o amb Gardiner i els seus conjunts o Yannick Nézet-Séguin i la de Filadèlfia. Com de difícil és treballar amb directors per al cantant? Depèn de qui sigui el director, i també el d’escena. Jo sempre espero algú que m’ajudi a trobar coses en la música i en la meva actuació que no he pogut trobar per mi mateixa. Soc una artista amb molts recursos propis. M’espavilo bé davant el públic i pel meu compte, però no se sobreviu només amb això, cal continuar buscant allò místic, màgic, diví i sobrehumà. Això és el que demanden Berlioz, Mozart o Händel i també els textos. Necessito gent que il·lumini la partitura, una frase, un pensament, el viatge emocional. Si els batutes em parlen de textures i arquitectures emocionals desperten la imaginació, m’inspiren. T’han de convidar a ser brillant. He treballat amb molts, però inspiradors només uns quants: Muti, Pappano, Yannick... Maxim Emelyanychev: jove, té passió i no està interessat en les regles, sinó en la música.
No li interessen les regles?
No en el sentit de fer les coses d’una determinada manera perquè així és com s’han fet sempre. Respecto la tradició i aquest és un art de tradició, però si només repeteixes sense investigar et perds la informació que trobes asseient-te a llegir la partitura. Potser arribes al mateix lloc, al mateix estil i tempo, però aquests no vindran de la tradició, sinó de la teva manera d’entendre-ho.
Per què el títol de Songplay?
El que volia dir és que de vegades ens prenem massa seriosament aquesta indústria i oblidem que, com deia Mozart, va de jugar. M’agradaria que el públic tingués permís per tornar als orígens i connectar amb la música amb alegria.
El barroc li va semblar sempre jazzístic o és fruit d’aquest disc?
Per a mi va ser un pas natural aquest disc perquè de jove a la dutxa sempre cantava jazz i estàndard americà. Un dia el meu pianista em va dir que volia agafar vint cançons italianes i actualitzar-les amb tractament de jazz... Caro mio ben de Giordani, per exemple, la més coneguda i que tot estudiant ha cantat, i em va semblar que jazzística sonava extraordinària. Aquestes peces de fa tres segles, així sense orquestrar i només amb el baix i la progressió, encaixen amb el jazz. No es tracta d’agafar Mozart i canviar-lo fins a fer-lo irreconeixible, sinó mantenir les bases originals però amb un acostament modern, un xic atrevit.
Què més espera de la carrera? Tenir la llibertat de fer el que vulgui tant de temps com vulgui. Vull mantenir-me físicament, vocalment i mentalment saludable. Seguir cantant I Capuleti e i Montecchi, Mozart i Händel, del que no em cansaré mai, però també obrir-me al gran repertori. Explorar l’alemany. A Mahler l’he descobert en la pandèmia i és la primera vegada que faig els seus Ruckert Lieder, cançons sobre les grans preguntes de la vida, les que ens hem fet durant aquest període.
La veiem sovint al Liceu i tot i això debuta al Palau.
Estic emocionada! És tota una declaració que Barcelona i el Palau mantinguin aquest gener la música en viu. És vital. El Real o el Liceu són exemples que hi ha una manera segura de compartir la música. Aquestes són experiències medicinals per a la gent i espero que vingui a compartir una cosa tan especial.
UNA INDÚSTRIA ‘MOLT SERIOSA’ “M’agradaria que el públic tingués permís per connectar amb la música amb alegria”