Un gegant de pel·lícula
Aquesta és la història de Miguel Joaquín Eleicegui, que feia 2,42 m i va ser rebut per quatre reis; una història que dona vida al poble d’Altzo
“Ara ja som al mapa”, celebra l’alcalde Txomin Rezola. “Si dius que ets d’aquí, la gent normalment ho sap. N’hi ha que et demanen: D’Altzo, el poble del gegant? I abans ningú no ens situava així”, confirma l’exalcaldessa Pilar Zubiarrain, amfitriona de la trobada que mantenim al seu caseriu dins d’aquest municipi avui famós de la comarca guipuscoana de Tolosaldea.
Dir que la cultura ens canvia queda formidable, però una mica eteri per molt cert que sigui. Aquesta és la història ben concreta de com una pel·lícula ha canviat el destí de tot un poble de manera palpable. El poble és Altzo, de només 400 habitants, renda mitjana alta i plena ocupació. I la pel·lícula és Handia (gegant), de Jon Garaño i Aitor Arregi amb guió de José Mari Goenaga: els tres autors també de la pel·lícula que ara representarà Espanya als Oscars, La trinchera infinita.
Handia s’inspira en la història real del tros d’home de 2 metres i 42 centímetres que va néixer a Altzo el 1818 i va morir allà mateix el 1861, no sense abans haver-se exhibit com un fenomen i venut com estrella d’un espectacle als palaus reials d’Anglaterra, França, Portugal i Espanya, com també a incomptables teatres, cases i cafès.
El xicotàs es deia Miguel Joaquín Eleicegui Arteaga i era el sisè de deu germans (vuit nois i dues noies). Els seus descendents afirmen que va ser relativament feliç, i fa només quatre mesos que els seus ossos van ser descoberts a la fossa comuna de l’antic cementiri d’Altzo. La troballa va posar fi a una vella llegenda segons la qual algú hauria robat l’esquelet per portar-lo a un museu de París o Londres. Però fins ara ningú no s’havia preocupat d’investigar el cas, de la mateixa manera que fins fa poc, i sobretot fins a l’estrena d’Handia, l’atenció al personatge havia estat limitada. Avui, el gegant dona vida a la seva terra i esperança als pacients de la malaltia que va patir, gegantisme.
En Miguel Joaquín va començar a créixer sense parar cap als 20 anys. Cinc anys després, quan superava els dos metres, va firmar un contracte amb el negociant navarrès José Antonio de Arzadun com a representant d’una societat que va organitzar la seva “carrera artística” mitjançant exhibicions públiques a tot arreu. Com a condicions imposades per en Miguel Joaquín, el contracte li garantia la possibilitat d’anar a missa “tots els dies de precepte”, allà on fos, i de disposar de “tot el tabac que desitgés fumar”.
El llarg periple que portaria en Miguel Joaquín per mitja Europa va començar a Madrid a la tardor del 1843, quan tenia 25 anys, feia 2,12 metres d’alt i n’abastava 2,32 amb els braços oberts. Allà on anava el presentaven com un portent de la natura, però també com una bellesa humana de “bones proporcions”. L’home compareixia durant hores als llocs més diversos. Anava vestit de militar o disfressat.
A la recepció que el desembre del 1843 li va oferir la reina Isabel II, llavors una criatura de 13 anys, el Gegant Guipuscoà va anar-hi vestit “a la turca”: amb turbant, dues pistoles i dues simitarres lligades amb una faixa a la cintura, segons es veu al gravat que acompanya la crònica de l’esdeveniment publicada a la revista El Laberint l’1 de gener del 1844.
Després de triomfar a la capital espanyola i de visitar Sevilla, en Miguel Joaquín va passar la frontera amb Portugal. El va rebre la reina Maria II i algú li va proposar que demanés la mà de mademoiselle Camilla, “la geganta francesa” del moment, suggeriment que ell va rebutjar al·legant que a la seva terra “hi havia mosses de corpulència proporcionada a la seva”, afirmació que la Revista Universal Lisbonense va prendre com a possible gest d’humorística “fanfarroneria”. El noi feia 2,16.
A finals del 1844, Eleicegui era ja una celebritat a tota la península. Llavors, el febrer del 1845 va saltar a França: per triomfar de debò calia triomfar a París. I cap allà se’n va anar el Géant espagnol, després de parar almenys a Bordeus, a fi de guanyar-se uns bons francs. Aquesta vegada en Miguel Joaquín no es va limitar a exhibir-se tot sol; ho va fer amb algun altre “fenomen”; com ara, pel que sabem, el General Polset (General Tom Pouce), un nen de 64 centímetres d’estatura amb qui va compartir espectacle a base d’actuacions teatrals en què representaven diferents personatges, com per exemple Cupido o Napoleó en el cas del petit i, pel que sembla, un ogre en el seu.
Després de gairebé un any per terres franceses, amb recepció del rei Lluís Felip I, en Miguel Joaquín va tornar a casa. Però només per donar-se un respir abans de tornar a recórrer França i agafar un vaixell cap a Anglaterra. Allà, Eleicegui va assolir el cim de la seva notorietat el 24 de juny del 1848, dia que la reina Victòria el va rebre a Buckingham Palace. La monarca feia 1 metre i 52 centímetres i per tant va haver d’aixecar ben amunt el cap per poder veure The Spanish giant, com òbviament se’l va anomenar allà i com es va titular la cançó que li van dedicar uns músics assidus a la taverna londinenca The Coal Hole.
La gira pel Regne Unit es va prolongar 20 mesos, temps durant el qual va aparèixer en cròniques de més de 90 publicacions. A la capital britànica va actuar sis mesos seguits en una de les sales del llavors famós complex d’entreteniment Rooms Cosmorama, un edifici amb espais de teatre, espectacles diversos i exposicions, més un cafè. I què és el que el gegant basc feia allà i als altres llocs on s’exhibia en solitari, cobrant per cada entrada o bé a comissió fixa en el cas d’algunes tavernes? Generalment poca cosa, pel que sembla, tret de caminar d’una banda a l’altra amb la disfressa que toqués, aixecar els braços, fumar com un carreter i, segons mostra un altre dels innombrables gravats que d’ell va difondre la premsa, fer servir els llums de gas dels sostres a tall d’encenedor.
Només algun cop l’homenàs va tornar a compartir escenari en espectacles més complexos, a l’estil d’aquell amb en Polset. Ho va fer per exemple en el seu segon Tour de França (1849-50), dins del Jardí d’Hivern dels Camps Elisis, un enorme i preciós hivernacle de vidre i acer ja desaparegut. En Joaquín hi va actuar amb els germans alemanys coneguts com a Princesa i Príncep Colibrí, de 55 centímetres d’estatura amb vint-i-pocs anys, segons es va dir llavors i ho recull l’historiador Luis Ángel Sánchez Gómez en un documentat llibre sobre el gegant.
El xicotàs va fer una gira més per Espanya i una tercera i última per França, fins que va tornar al poble i es va retirar definitivament el 1855. De manera que la seva carrera de gegant professional va durar tretze anys, període durant el qual no va parar de créixer. En el moment de la seva mort, el 20 de novembre del 1861, feia 2,42 metres d’alçada. De què va morir i fins a quin punt va patir a causa del seu desmesurat creixement? Els experts creuen que va morir per insuficiència respiratòria o fallada cardiovascular. I les primeres impressions després de la troballa dels seus ossos van confirmar que, com acostuma a passar als pacients de gegantisme o d’acromegàlia, tenia osteoporosi i artrosi, afeccions que li devien
La troballa de les restes d’Eleicegui fa reviure la seva història i podria millorar el tractament del gegantisme
provocar dolors considerables.
El descobriment de l’ossada el va fer un grup d’investigadors de la societat científica Aranzadi que, estant de vacances, van acudir a la crida de l’historiador i soci de l’entitat Karlos Almorza, llavors implicat en un treball de memòria històrica per encàrrec de l’Ajuntament. En una xerrada amb l’alcalde sobre la llegenda que situava els ossos a París o Londres, Almorza va preguntar si no havien d’investigar més. Llavors van buscar al cementiri antic de la localitat i, després d’un intent fallit a la sepultura familiar, van remenar l’ossera comunitària on s’hi havien traslladat diverses restes... I allà va aparèixer. Primer un húmer enorme, després un fèmur de 64 centímetres que només podia ser d’en Joaquín; després la resta. Era un quart de cinc de la tarda. “Va ser una gran alegria. A petició de la Pilar, un dels descendents, es van fer sonar les campanes de l’església. Emocionant”, rememora l’arqueòloga i antropòloga Lourdes Herrasti.
Els ossos s’estudien ara per comprovar si darrere del gegantisme d’en Miguel Joaquín hi ha una alteració genètica. “Si és així, aprendríem una mica més de la malaltia i podríem actuar de manera personalitzada en el tractament als pacients” de gegantisme i d’acromegàlia, indica l’endocrinòloga de l’hospital de Cruces Sonia Gaztambide, especialitzada en aquestes malalties.
L’aparició dels ossos va fer reviure una història que, després d’un segle i mig d’oblit –trencat només per la instal·lació d’un relleu del gegant al costat del caseriu familiar el 1968, un estudi del carmelita Higinio Gandarias el 1979 i alguns articles esporàdics més –, només als primers anys d’aquesta centúria havia començat a prendre la dimensió que mereixia. Primer van ser les exposicions amb objectes d’en Miguel Joaquín al museu donostiarra de San Telmo i a l’Ajuntament d’Altzo que derivarien en exhibicions permanents. L’any 2007, l’escultor Tomas Ugartemendia va aixecar una estàtua del xicotàs a mida natural al costat del frontó del poble. I, vuit anys després, el músic i contratenor David Azurza va compondre una òpera sobre ell per representar amb titelles: un èxit. Però va ser l’estrena del film
Handia el 2017 el que va fer realment famós Eleicegui. Un dels seus descendents, Dámaso Unsain, discrepa obertament del relat de la pel·lícula en determinats elements de ficció dramàtica; sobretot els que descriuen el personatge com un individu desgraciat i pobre, aspectes que ell i l’historiador Luis Ángel Sánchez Gómez rebutgen.
L’exalcaldessa Pilar Zubiarrain, impulsora de la revitalització de la que avui és ja la gran figura històrica d’Altzo, treu importància a aquestes divergències i posa l’accent en “el que el gegant ens està donant”. Amb l’alcalde actual, Zubiarrain esmenta la reobertura del bar del poble i la seva oficina de turisme, com també la construcció d’un nou aparcament o la creació d’un pis turístic, com a accions que “no s’haurien pogut finançar ni dur a terme sense l’argument que ens ofereix la notorietat del gegant”.
Ara Altzo rep més visites que mai, “una mica per en Miguel Joaquín i una mica per l’efecte reclam de la pandèmia al medi rural”, diu Rezola. En tot cas el municipi “té marca, i no ens la pot copiar ningú”, afegeix la seva antecessora. És la marca del gegant o handia .Un gegant de pel·lícula.