La pandèmia i els dos relats del Madrid
La doble narrativa del Reial Madrid s’aprecia a l’antiga estepa de Valdebebas, on les seves instal·lacions han generat un vistós efecte immobiliari. El que era un terral s’ha convertit en un barri de classe mitjana, un dels que millor explica l’expansió de la ciutat i dels que té millor futur. Es produeix un fet semblant que va exercir fa seixanta anys l’estadi de Chamartín al nord de Madrid. Ara sembla tan central com la plaça de Colón i la Puerta del Sol. Florentino Pérez, que sempre ha sentit una fixació pel Santiago Bernabeu, coneix fil per randa aquests fenòmens urbans i el poder d’atracció del club. No sabem quin serà el paper de Valdebebas d’aquí a setanta anys, però és evident que el president té un pla i hi gaudeix.
Ara per ara, el complex de Valdebebas inclou el camp Alfredo di Stéfano, on el Madrid s’entrenava i ara juga els partits de Lliga, Copa i Lliga de Campions. Florentino no va perdre ni un segon a aprofitar l’inici de l’estat d’alarma per traslladar l’equip del Bernabeu a Valdebebas. L’endemà de dictar-se el decret (15 de març) les excavadores, camions i grues van començar a arribar als voltants de l’estadi, amb la ciutat deserta i les vies obertes per accelerar la remodelació. El confinament absolut va significar el final del delicat projecte mixt, que passava per la reconstrucció amb l’equip al camp i la gent a les grades.
No han passat encara deu mesos i les obres del Bernabeu s’han convertit en la nova atracció de la capital. El desplegament de maquinària i tecnologia és colossal i fascina el ciutadà més despistat. Aquest lloc transmet un evident missatge de poder i confiança. Que passi en aquest moment dramàtic, presidit per mil temors, incrementa l’impacte. Potser ho ha entès així Joan Laporta, que ha col·locat la seva gegantina pancarta electoral en un edifici situat a 100 metres de l’estadi madrileny, una mica desafiador, xuleta si es
Zidane també sap sortir de les crisis; és el mestre de l’escapisme, un Houdini del futbol
vol. Almenys, entén d’impactes.
Mentre la reedificació del Bernabeu avança terminis a un ritme vertiginós, el Reial Madrid juga a Valdebebas, sense públic i amb la televisió com a testimoni. Més que suficient en aquests temps. A Florentino li agrada que les graderies rebentin de gent i que la gent ho vegi als televisors. No li agraden els seients buits i l’equip entre el ciment. Així es desenvolupa el doble relat del club. D’una banda, futur econòmic de la institució. De l’altra, l’esportiu.
El Madrid va guanyar la Lliga passada a Valdebebas i no la vol perdre aquest any. No ha fitxat, ha decebut diversos jugadors i la temporada ha estat tan irregular que fins i tot hi va haver rumors de l’acomiadament de Zidane. Sense la pressió de les aficions i els mocadors, els presidents toleren una mica millor les crisis. Bartomeu ho sap. Va aguantar fins que la pressió va transcendir el buit del Camp Nou i va amarar fins a l’últim porus del barcelonisme.
Zidane també sap sortir de les crisis. És el mestre de l’escapisme, un Houdini del futbol. El Madrid es va recuperar i està decidit a perseguir l’Atlètic. Ningú més no ho intentarà. Per al Barça és una utopia. Per als altres, un somni impossible. Els dos equips de Madrid s’encarregaran de disputar el llarg esprint fins al final del campionat.
El Madrid ha trobat l’alineació i l’escenari per lluitar pel títol. Va guanyar el Celta sense ostentacions. Manté el ritme i accepta la seva destinació de desplaçat al seu camp habitual d’entrenament. De l’altre relat, el de l’estadi, se n’ocupa personalment Florentino, amb la intenció de deixar bocabadat el personal.