Una nova vida per a Santo Stefano
HISTÒRIES DEL MÓN Itàlia convertirà en un museu i campus d’estudi l’illa que durant 150 anys va ser una terrible presó
Ala petita illa de Santo Stefano, de tot just 27 hectàrees, davant la costa entre Nàpols i Roma, ara no hi viu ningú. Tot i això, al llarg de la història sempre ha estat al costat de la propera Ventotene una terra de desterrament. La primera exiliada a Ventotene va ser Júlia, filla de l’emperador August, que, en descobrir una conjura contra ell, va ser acusada d’adulteri i traïció i condemnada a amagar-se a l’illa, que llavors era anomenada Pandàtaria. La van seguir altres il·lustres romanes com la seva filla, Agripina la Major, per ordre de Tiberi, o Octàvia, filla de Claudi i dona de Neró.
Illes infelices a l’arxipèlag de les Poncianes, i deshabitades durant llargs segles, el rei Ferran I de les Dues Sicílies va decidir a finals del segle XVIII utilitzar les roques de Santo Stefano per construir-hi una presó per deportar en massa revolucionaris i dissidents polítics.
Va ordenar a l’enginyer napolità Francesco Carpi un gran edifici amb estructura panòptica per observar tots els presoners des del centre, que recordava el teatre San Carlo de Nàpols o els teatres grecs, encara que amb detinguts a les 99 cel·les en comptes d’espectadors en llotges.
La presó va estar activa fins al 1965, i Santo Stefano ha passat les últimes dècades completament deshabitada excepte per les gavines i alguns pescadors i navegants que s’atansen a les seves roques. Fins ara, que el Govern italià ha apartat 70 milions d’euros per revaloritzar el lloc i convertir-lo en un museu a l’aire lliure i un campus d’estudi obert als visitants.
“Volem convertir un lloc de tancament en un lloc de futur i de llibertat”, explica a aquest diari la comissària extraordinària del Govern per a la recuperació de Santo Stefano i Ventotene, Silvia Costa.
Costa, caminant dins de les antigues Termes de Dioclecià, on hi ha una exposició fotogràfica sobre l’estat ruïnós en què es trobava l’illot abans que comencessin els treballs, recorda que Ventotene és un lloc de gran importància per a Europa. Allà Altieri Spinelli i Ernesto Rossi van escriure durant el seu confinament el 1941 el Manifest de Ventontene, considerat un dels textos fundadors de la Unió Europea. “Volem que sigui un lloc per celebrar esdeveniments en assumptes com el diàleg mediterrani, les polítiques verdes o la ciutadania europea”, assegura la comissària.
Les obres per crear les condicions de seguretat a Santo Stefano ja han començat, i aquest mes de juny s’engega un concurs de projectes per dur a terme la recuperació. La idea és crear un moll que permeti l’arribada de turistes tot l’any sense danyar l’ecosistema, transformar les antigues cel·les en un museu sobre la història de la presó i també convertir la casa de l’antic director del penal en una residència per a estudiants.
L’antiga presó estava construïda amb tres plantes, amb 33 cel·les en cadascuna. En el període borbònic estaven més massificades, amb fins a vuit presoners per cel·la, vigilats atentament per la mirada dels
També després de la unificació i durant el feixisme, el penal s’utilitzava per a dissidents polítics
guàrdies. Però també després de la unificació d’Itàlia i durant el període feixista van passar per aquí il·lustres presos. Per exemple, els Savoia van utilitzar aquest penal per tancar Gaetano Bresci, anarquista que va assassinar el rei Humbert I, i més endavant el cèlebre hoste de la cel·la 36 va ser el socialista Sandro Pertini, futur president de la República.
Les condicions a la presó eren tremendament dures, i durant molts anys els presos només podien sortir de les seves cel·les –que miraven totes a l’interior del pati de la presó– una hora al dia. Milers van morir allà, i entre els càstigs destacava el de passar hores drets sota el sol sense aigua. El règim va millorar considerablement després de la Segona Guerra Mundial, quan va arribar l’últim director, Eugenio Perucatti, el 1952. Perucatti va voler convertir la presó en un lloc autosuficient on els presos treballaven en horts, van crear una fleca –que ara serà un restaurant per als visitants– i rebien una moneda especial per comprar coses entre ells. També va obrir un cinema i un camp de futbol i va permetre que els presos pintessin les seves cel·les de colors vius.
La nova vida de Santo Stefano va ser anunciada per l’ex-primer ministre Matteo Renzi des del portaavions Garibaldi fondejat entre Ventotene i el diminut illot, en una cimera amb Angela Merkel i François Hollande el 2016. Es calcula que les obres acabaran el 2026, però les autoritats volen que serveixin per recordar els últims habitants de l’illot maleït.