Magnanimitat
...els polítics unionistes celebren un “referèndum” i uns dies després declaren la independència...
És l’any 2027. Fa uns mesos que Catalunya és una república independent. Però el país està dividit. Un 50 per cent de la població es mobilitza a favor de reincorporar Catalunya al Regne d’Espanya. Demanen que se celebri un plebiscit per resoldre la qüestió sobirana, però l’Estat català ho denega. Els polítics unionistes celebren pel seu compte el que insisteixen a anomenar un “referèndum”, tot i que saben que no serà vinculant i que només hi votaran els seus partidaris. Uns dies després els líders unionistes fan una declaració unilateral d’independència.
Molt d’enrenou i molta indignació, però no ha canviat res. L’Estat continua vigent. Controla les fronteres, les forces de seguretat, tots els aparells de govern. El fiscal de l’Estat català té sobre la taula un dilema: processar els artífexs del teatre polític que van escenificar amb el seu suposat referèndum i el gest retòric de la DUI o passar d’ells i no molestar el sempre desbordat sistema judicial. Inevitablement, la decisió és política.
D’una banda, sí, és veritat que la lletra de la llei admet la possibilitat de processar els líders unionistes. No hi ha hagut temps per eliminar el delicte de sedició de la Constitució, heretada d’Espanya. Hi ha molta pressió de les bases nacionalistes catalanes, especialment dels sectors més radicals, que senten per Espanya un odi ancestral, a favor de recórrer a la revenja judicial. D’altra banda, veus pragmàtiques de la política catalana argumenten que posar els polítics unionistes a la presó afavoriria el moviment que representen regalant-los màrtirs i generaria oprobi a escala internacional, cosa que faria malbé la imatge de la jove república.
El legalisme i el sentiment nacionalista guanyen. El Tribunal Suprem, format per jutges amb una llarga història de fidelitat a l’antic independentisme català, condemnen nou líders unionistes a un total conjunt de cent anys de presó. Com alguns havien previst, els mitjans occidentals carreguen contra la justícia catalana, els tribunals europeus condemnen les condemnes i el moviment unionista agafa més força.
És l’any 2031. Hi ha un nou Govern a Catalunya. Els pragmàtics que havien advocat per ignorar el circ del referèndum i el gest Monty Pythonesc de la DUI són al poder. El seu objectiu és desinflar el globus unionista, reduir el que veuen com una polarització perillosa i consolidar la reputació de la democràcia catalana dins i fora de la península Ibèrica. Proposen d’indultar els presos. Partits de l’oposició, representants del sector catalanista més visceral, recullen signatures i organitzen manifestacions en contra del que perceben com una vil traïció. “La llei és la llei”, és el que diuen; el fervor antiespanyol és el que els mou.
És l’any 2021. Aquí, avui, al món real: ja ho sabeu. Diumenge es mobilitzen les forces de la dreta espanyola a la plaça Colón de Madrid per protestar contra el pla del president del Govern socialista, Pedro Sánchez, d’indultar els nou polítics catalans empresonats per sedició contra la Corona. Acusen Sánchez de cinisme. Ell apel·la a la “magnanimitat”.
És una paraula inusual en boca d’un polític. Em porta records d’un parell de personatges que vaig conèixer. Una vegada vaig preguntar a l’arquebisbe Desmond
Tutu, premi Nobel de la pau sudafricà, que em definís Nelson Mandela en una paraula. Va pensar un moment i em va respondre: “Magnanimitat”.
Ser magnànim significa tenir la immensa generositat de superar les idees fixes o els prejudicis de tota una vida i anteposar el bé comú a la vanitat. Mandela va ser el sant secular que ho va aconseguir, entre altres coses recorrent no a la guerra ni a la llei, sinó al diàleg per combatre les forces sedicioses, i en aquest cas armades, de l’extrema dreta del seu país. Podria haver optat per empresonar els seus enemics, però el preu polític, va calcular, hauria estat massa alt. Dialogant amb els seus enemics i posant-se en la seva pell els va desarmar.
Aquesta setmana vaig parlar amb una advocada sud-africana que durant els temps de l’apartheid va defensar activistes polítics del partit de Mandela. Fa 25 anys que exerceix la seva professió a Londres. Li vaig preguntar la seva opinió sobre el tema dels presos catalans, en un intent d’entendre per què als països democràtics el consens ha estat tan unànime en contra de les condemnes que van rebre.
Em va respondre recordant el cas d’un poble a prop de Ciutat del Cap anomenat Hout Bay on als anys vuitanta, quan Mandela encara continuava a la presó, les autoritats locals blanques van decidir expressar el seu repudi a l’apartheid declarant la seva independència de l’estat sud-africà. Quan entraves al poble un cartell a la carretera proclamava: “Welcome to the Republic of Hout Bay”. Van arribar a l’extrem de crear els seus propis passaports.
“L’Estat tenia l’opció d’entrar-hi dur, amb la llei o sense”, em va dir l’advocada. “Era l’habitual, en ells, però en aquest cas van triar ignorar la broma. Per què? Perquè tenien prou intel·ligència política per saber que si els feien cas estarien donant oxigen al moviment opositor”.
Atès que feia temps que estava immersa en la llei britànica, vaig preguntar a l’advocada quin creia que seria la reacció de l’Estat en el cas que els dirigents independentistes del Partit Nacionalista Escocès (SNP) reaccionessin “a la catalana”, versió 2017, a una negativa del Govern de Boris Johnson a concedir-los un referèndum. “El Govern no els faria cap cas, òbviament”, va respondre l’advocada, “i fins i tot els mitjans més oposats al nacionalisme escocès es moririen de riure. Nicola Sturgeon [la líder de l’SNP i primera ministra escocesa] apareixeria l’endemà al programa dels guinyols.
Això Sánchez ho entén, i entre els diversos motius pels quals impulsa els indults un és el desig de deixar de fer el ridícul als fòrums europeus. Un altre seria la necessitat que les democràcies del món posin les seves pròpies cases en ordre per poder resistir més bé les envestides de règims autoritaris com el rus o el xinès.
Però si ni amb la crida de Pedro Sánchez ni l’exemple de Mandela ni la por del què diran ni l’imperatiu democràtic n’hi ha prou per convèncer els manifestants de la plaça Colón potser faran atenció a unes paraules associades no amb un sant secular sinó amb un de veritat del segle XIII. Les sentirien a la missa que se celebrarà en algunes parròquies aquest diumenge 13 de juny, el dia de Sant Antoni de Pàdua. La primera lectura que correspon a la festa del sant és Isaïes 61:1-3. Diu: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors abatuts, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum”.