L’atrocitat més gran
Dins del vaivé de les centenars de notícies que arriben, es discuteixen i s’escriuen diàriament en el tràfec d’una redacció, hi ha vegades que algunes històries ens colpegen i no ens poden deixar indiferents. És molt difícil entendre què pot portar una persona a matar els seus fills en un acte venjatiu contra la seva parella. Quant odi, bogeria i ràbia pot acumular-se per cometre una atrocitat d’aquestes característiques. Però com expliquem avui a la nostra secció de Societat, des del 2013 hi ha 39 nens que han mort en mans dels seus pares en accions de represàlies contra les seves parelles.
El descobriment del cadàver de la petita Olivia, de 6 anys, ha permès confirmar els pèssims presagis que ella i la seva germana, Anna, d’1 any, haurien estat assassinades pel seu pare a Tenerife. Però a molts quilòmetres de distància, a la catalana Sant Joan Despí, una dona va ingressar ahir a la presó després de reconèixer al jutge que havia asfixiat la seva filla de 4 anys per venjar-se del seu exmarit de qui s’havia separat dos anys abans.
En el cas de Tenerife, el pare de les nenes va trucar a la seva exdona per dir-li que “no tornaria a veure mai més les petites” i que “ell les cuidaria molt bé”. Ara ha transcendit que quan va fer aquesta trucada, ja les havia matat. Costa d’acceptar tanta crueltat.
Aquesta deshumanització no és una característica nova i, per desgràcia, ha existit sempre, però costa d’entendre com avui al segle XXI no podem disposar de controls preventius dels serveis socials o de la policia per intentar evitar-los. Perquè contràriament al que podria pensar-se en una societat més moderna i oberta, aquests successos van cada dia a més. Sense anar més lluny, la violència masclista està desfermada després del final de l’estat d’alarma perquè segons els experts els maltractadors ataquen les seves parelles després de perdre el domini total que creien que tenien durant el confinament. El degoteig de morts no cessa.
Però la maldat de matar els fills per perjudicar el pare o la mare, com els casos que ens ocupen, és l’atrocitat més gran possible. No té nom.