Dels caníbals
Independentisme màgic. Independentisme instrumental. Independentisme legitimista. Independentisme pragmàtic. El nom no fa la cosa, però trobar una denominació amb ganxo que etiqueti un projecte, l’impulsa. I si a més en aquesta denominació topes amb l’adjectiu adequat, bingo. Aquí es troben els partits independentistes catalans. Buscant una estratègia dominant i el seu nom. I igual com la fórmula d’èxit del pujolisme va anar mutant de catalanisme a nacionalisme o sobiranisme i finalment a independentisme segons ho anava aconsellant el moment, ERC podria partir ara d’aquí, de l’independentisme, per mantenir-se i impulsar-se en el poder a través d’una nova mutació, ara via cognom. I és que, tot i que Pere Aragonès no és l’únic que ha mirat d’adjectivar en els últims temps una branca de l’independentisme, sí que és cert que de moment ho ha fet amb estratègia i amb millor resultat electoral. Ara la seva proposta de marca és “l’independentisme pragmàtic” i aquí té la seva pròpia pastanaga per mirar de fer córrer rere seu una part significativa de l’electorat.
Junts es va constituir com a partit el juliol de 2020. No fa ni un any, però ja passada la prova de les eleccions al Parlament, de nou al Govern i amb el seu secretari general, Jordi Sánchez, presumiblement indultat d’aquí unes setmanes, haurà de trobar amb urgència el seu propi ordre,
Junts busca el seu propi ordre, discurs i estratègia; encara no els té; ERC sí
discurs i estratègia. Encara no els té. ERC sí. I els dos ho demostren.
Les bones paraules de Miquel Iceta i de Salvador Illa a la carta d’Oriol Junqueras contra la via unilateral fan olor d’inici de desglaç. Un anar abonant ja en obert allò que en privat fa temps que treballen: el clima necessari per obrir comportes a una possible aliança de futur amb socialistes i comuns que doni llarga vida a l’“eixamplar la base” i a “l’independentisme pragmàtic”, amb el discurs de la gestió i del “bon govern” de fons. Els socis d’ERC així ho temen. Els indults i la taula de diàleg podrien aprofundir en aquesta sintonia temuda especialment a Junts, i ajudar els d’Aragonès a tirar durant anys d’una pastanaga en forma de referèndum pactat com a reclam electoral.
I es retreu entre bastidors a ERC aquest pensar en clau d’interès propi, del seu espai polític, però recordant Els caníbals, aquella mítica obra de Michel de Montaigne que tan ràpidament ve al cap quan es parla de l’independentisme, per criticar els altres millor començar fent-ho amb un mateix. Perquè sí, ERC té una estratègia, un bon naming que la sintetitza i un partit en ordre que l’executa sense gaires miraments. Però en política va bé saber que fins i tot els guions més ben pensats i treballats durant anys poden ser redireccionats per mil i una circumstàncies. ERC, per tant, podrà seguir avançant amb el seu propi guió sobretot si no hi ha un altre partit sòlid i amb estratègia alternativa en el seu camp. Junts encara és a temps de menjar-li espai, si s’ordena i troba la seva pròpia estratègia, o de devorar-se a si mateixa, si segueix projectant la seva diversitat en clau d’inestabilitat.