La macrocefàlia econòmica de Madrid
Que les capitals gaudeixin d’un efecte arrossegament que aspira els recursos és un fenomen comú a diversos països d’Europa. És el que es denomina macrocefàlia urbana, que ofega la resta del territori privant-lo de recursos i població. Els casos més radicals al Vell Continent són Atenes o Dublín, ciutats que concentren més del 50% de la riquesa generada als seus estats, segons dades d’Eurostat. Però també a països més grans es registren percentatges elevats: París i Londres tenen un pes econòmic que supera el 30% del PIB de França i del Regne Unit, respectivament. Hi ha ciutats que són més competitives que els seus propis països i que exerceixen un lideratge en alguns casos acaparador sobre la resta de les urbs i les regions.
En el cas d’Espanya, sembla que en comparació l’estructura sigui més bicèfala, perquè tant Madrid (un 19,1%) com Barcelona (un 14,1%) destaquen sobre la resta del territori, com si Espanya tingués dos motors i la resta anés a remolc.
Malgrat això, hi ha desequilibris més enllà dels punts de diferència entre les dues ciutats. I és des d’aquesta òptica que cal llegir la nota que el Cercle d’Economia va fer pública ahir, en la qual es denuncia que “la capitalitat de Madrid no pot actuar com a aspiradora de recursos de la resta d’Espanya”. Perquè és un fet que l’economia madrilenya ha accelerat la seva força centrípeta en moltes facetes.
Si s’examina per comunitats, és a Madrid on el PIB ha crescut més els últims vint anys. Ha sumat 1,6 punts percentuals al passar de 17,7% del total l’any 2000 a 19,3 en l’actualitat. En canvi, Catalunya, que era la comunitat que més aportava al PIB espanyol fa vint anys, amb un 18,9%, es va mantenir en nivells similars, segons revelava l’últim Índex Regional de Competitivitat (IRC) de la Unió Europea. Després, a l’hora d’atreure diners de fora, el 2016 Catalunya suposava el 20,1% del total de capitals estrangers rebuts per tot Espanya. Ja no és així. El 2020, la Comunitat
de Madrid va suposar el 75,2% del total que va arribar a Espanya, mentre que Catalunya es va estancar en el 12,5%.
Primer el boom immobiliari i després la concentració del sector financer han impulsat la hipertròfia econòmica de la capital, que es retroalimenta de forma insaciable. Perquè, d’acord amb l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), entre el 2012 i el 2019 les empreses amb seu a Madrid han rebut el 59% dels contractes públics estatals i un 64% del seu import. Una endogàmia que fa que les grans companyies (el 44% de les 1.000 més grans) estiguin establertes a la capital: saben que allà tindran més possibilitats d’incrementar els seus negocis, atretes a més per un tracte tributari favorable.
En efecte, l’absència de l’impost de patrimoni i de successions ha arribat a causar fins i tot canvis de residència ficticis de persones i empreses per motius fiscals i això fa que la capital atregui no només recursos econòmics, sinó també humans. Una competència deslleial a la qual fins i tot organismes internacionals com l’OCDE han convidat a posar-hi remei. Finalment, la mateixa estructura de l’Espanya radial, que s’ha estès a costa dels retards del corredor mediterrani, és també un altre símptoma de com Madrid s’ha situat en el centre jeràrquic de les infraestructures terrestres, ferroviàries i aèries, produint distorsions i paradoxes com que la segona i la tercera ciutat d’Espanya no estiguin connectades per trens d’alta velocitat, mentre que un ciutadà de Madrid pot arribar en poques hores a Osca per gaudir de la muntanya.
“No assumir una posició autoconscient del seu paper com a capital pot portar a una forta desafecció en la resta del país”, adverteix el Cercle d’Economia. Una posició que reafirma el que des de fa temps s’ha reivindicat en aquest diari: la necessitat d’impulsar un desenvolupament econòmic més equilibrat al territori. Una sana competència beneficiaria en última instància no només les dues ciutats, sinó el conjunt d’Espanya.
La posició del Cercle subratlla l’existència de desequilibris a costa de la resta del territori