Luis Enrique i un ram de flors
Tinc la sort que la majoria de vostès llegeixen això dissabte al matí. Els imagino relaxats, amb la perspectiva de tot el cap de setmana al davant, amb un munt d’activitats apuntades a la llista de “coses a fer” i que, no s’enganyin, diumenge a la tarda continuaran sense fer.
M’agrada imaginar-los així, perquè penso que en aquest estat de relax seran més indulgents amb el que llegeixin. Tot plegat, per vostès seran un parell de minuts de la seva vida, si és que acaben llegint l’article sencer. Els prometo que, encara que no ho sembli, jo trigo més de dos minuts a escriure’l. Em passo la setmana fixant-me en detalls que m’inspirin. Els vaig apuntant en un paperet que porto a la butxaca del darrere dels pantalons, i que a la nit deixo a la tauleta, per si se m’ocorre alguna cosa mentre dormo. No ha passat mai.
No sé ben bé per què escric. Suposo que hi ha un punt de vanitat, de “mirin quina opinió més guapa tinc sobre aquest tema tan transcendent”. Com cantaven Los Punsetes, “España necesita conocer tu opinión de mierda”. Busquin el vídeo a YouTube. També els confesso que, tot i que estic en contra de l’ampliació de l’aeroport, que és la cosa més antisistema que es pot dir avui dia, em mola escriure a La Vanguardia. Quin poder que té aquest diari, fins i tot editant-se a Barcelona. L’altre dia van homenatjar el seu editor, i hi van anar el president del Govern i el de la Generalitat. Per bé que em semblava més difícil que ajuntés tots els directors vius de La Vanguardia, i ho va aconseguir. És com casar-te i convidar al casament totes les teves ex. El més fort no és que les convidis, el més fort és que totes hi vagin, per més cara de circumstància que algunes facin a les fotos. L’acte de Foment va recuperar sensacions de les d’abans. Va ser un déjà-vu, o un miratge (o no tan miratge) de la versió 3.0 de l’oasi català, amb una carta de Junqueras al còctel d’aperitiu inclosa. Aquests dies s’estan escrivint capítols interessants del culebrot del procés, molt realistes, a quatre mans, encara que alguns s’entossudeixin a continuar instal·lats en les ficcions de sobretaula de TV3, nostàlgics de Secrets de família o Nissaga de poder.
El meu avi estaria orgullós de veure’m en aquestes pàgines, tot i que si després em llegís, pensaria “en què ha quedat l’articulisme”. Aquesta setmana escric amb una mica de mal de cap. Ahir em van vacunar. Espectacular l’organització de la sanitat pública, cal dir-ho més. M’he vacunat abans que la selecció. Una altra conseqüència de com de grossa l’està fent aquest Govern espanyol roig i filoetarra. Noto unes ganes boges d’ajusticiar Luis Enrique. El míster no s’ha emportat cap jugador del Madrid a la concentració. És l’1 d’octubre del seleccionador. Els molt i molt espanyols volen que Suècia ens en fiqui cinc dilluns. I condemnar el sediciós Luis Enrique, que va a la seva bola. Com l’admiro. Es passa el què diran pel folre del seu culot de ciclista. Jo l’indultaria ja. Suposo que els seus haters, aquests dies crescudíssims, deuen tenir preparada una concentració a Colón per demanar-ne el cap.
Continuo buscant la inspiració per a l’article.
Els molt i molt espanyols volen condemnar el míster sediciós, que va a la seva bola; com l’admiro
Surto a passejar i al primer banc del passeig, un noi amb un ram de flors preciós, esperant algú. Es dibuixa la il·lusió al seu rostre. El deixo enrere, però continuo pensant-hi. En qui serà la seva parella. En com reaccionarà quan vegi el ram. En quants petons es faran en aquell instant. En si acabaran fent l’amor després d’un sopar romàntic. O abans de sopar. I després. I al matí. Que enamorat que estàs quan et presentes amb un ram a buscar la teva parella. Quina emoció. Potser és simplement que la seva parella és d’ERC i ell de Junts, i vol fer les paus. Què sé jo.
Dues hores després, a la porta de casa meva, veig el ram abandonat al banc, i el noi fent voltes al voltant, discutint amb algú pel mòbil. Com canvia la vida en el que dura una columna. Feliç dissabte per a tothom.