Les dues fugides del Partit Popular

El problema català és el problema polític més greu que té Espanya des de fa més d’un segle. Un problema que s’ha agreujat amb el pas dels anys per la concurrent acció de dues causes: la deriva del nacionalisme català cap a l’independentisme, i la constant recaiguda de les dretes hispàniques en el doble error de negar-se a veure la realitat i de buscar falses alternatives a l’única sortida del conflicte: tractar-lo com un problema polític d’alt voltatge. És sabut que aquest negar-se a veure i aquest entossudiment a buscar una solució política ha revestit dues formes compatibles: 1) La judicialització del conflicte per eludir la responsabilitat. 2) L’agitació ciutadana com a forma de lluita política. Els dos procediments, diferents en la seva natura i desenvolupament, comparteixen, no obstant això, una mateixa característica: són dues formes d’elusió del problema, és a dir, són dues maneres de fugir. I totes dues les ha practicat amb reiteració el Partit Popular. Per això cal parlar de les seves dues fugides. Dues fugides que no pertanyen a la millor tradició de la dreta espanyola. Serien impensables en Cánovas, en Maura, en GilRobles i en Fraga, encara que només fos per la seva supèrbia; ni tampoc potser en López Rodó, pel seu tarannà eclèctic.

La judicialització s’ha efectuat instrumentalitzant el Tribunal Constitucional i el Poder Judicial. L’Estatut de Catalunya no hauria d’haver arribat mai al Tribunal Constitucional, que no està per esmenar la plana a un text que és, de fet, de naturalesa paccionada, i que ha estat ratificat per referèndum. Amb l’agreujant que, en obrar així, s’oblidava una fina crítica d’Antonio Pedrol Rius, al seu article “El Tribunal Constitucional, ese preocupante suprapoder” (El País, 19/VII/1978), recordat per Jordi Amat en el seu excel·lent La confabulació dels irresponsables. Deia Pedrol: “Com que la Constitució és ambigua, com que el nostre Tribunal Constitucional haurà d’assumir per aquesta raó funcions excepcionals no assumides fins ara per cap Tribunal Constitucional, fem-lo autènticament independent dels partits”. No es va fer així, i el resultat –sense cap altra culpa del Tribunal Constitucional que la demora a resoldre– va ser propiciar amb la sentència un enverinament del contenciós, que va ser una de les causes immediates de l’inici del procés. Així mateix, pel que fa a la continuada apel·lació a jutges i tribunals amb la pretensió que siguin ells els que decideixin aspectes puntuals d’una greu qüestió política, el Partit Popular n’ha abusat. N’hi ha prou amb repassar la història del procés per constatarho. I, finalment, l’agitació ciutadana com a instrument de neutralització d’una iniciativa política va assolir el seu clímax amb la recollida de firmes contra l’Estatut, va continuar amb la foto de Colón, i amenaça amb una reedició, corregida i augmentada, de tots dos espectacles.

Tant la judicialització com l’agitació són dues pràctiques perverses, que s’inscriuen en el pitjor de la mala pràctica democràtica. La judicialització, per constituir una covardia que traspassa a un altre la càrrega –i la responsabilitat– de decidir. I l’agitació, per desplaçar al carrer, fora de les institucions, l’oposició a una acció de govern. L’una i l’altra van ser prodigades fins a la nàusea pels governs del senyor Rajoy, i és complicat precisar la raó d’aquesta inhibició suïcida del polític gallec, potser fruit d’un visceral escepticisme atàvic. Resulta difícil d’entendre, per això mateix, la recent decisió del senyor Casado de tornar-hi, i acudir una altra vegada a la mobilització popular i a la recollida de firmes en contra dels indults dels artífexs del procés. En una situació com l’actual, amb greus problemes plantejats, i quan més necessària seria la voluntat de pacte dels dos grans partits de govern, el Partit Popular s’enfila novament fent ostentació de patriotisme. Quin error; quin immens error! No se n’adonen, els seus dirigents, que mig Catalunya ja no té cap sentit de pertinença a Espanya, ni se sent concernida pels seus interessos, ni obligada per les seves lleis, ni acata els seus jutges i tribunals?; creuen de debò que aquesta situació es pot reconduir per la via coercitiva?; estimen oportú tirar sal a la ferida oberta? Potser haurien de recordar que, com deia Azaña, el patriotisme no és cap altra cosa que “una disposició de l’ànim, que ens impulsa, com qui compleix un deure, a sacrificar-nos amb l’objectiu del bé comú”. De debò creu el senyor Casado que es contribueix al bé comú d’Espanya promovent manifestacions i recollint firmes contra l’indult?

De debò creu el senyor Casado que es contribueix al bé comú d’Espanya recollint firmes contra l’indult?