“Se jodió el Perú”
En espera dels resultats definitius de les eleccions a la presidència del Perú és bàsic fer una valoració de què significa la probable victòria de Pedro Castillo, candidat de Perú Lliure. En el cas de les Espanyes, això té una rellevància extraordinària; unes 500 empreses tenen invertits al voltant de 15.000 milions de dòlars a la república andina. Des del punt de vista geopolític, el triomf de l’esquerra revolucionària confirmaria el retrocés de la democràcia liberal al Con Sud, alimentaria la desestabilització de Xile i de Colòmbia, i posaria en un greu perill l’estabilitat de l’Equador i de l’Uruguai. Finalment, obriria les portes a més penetració en aquesta àrea geogràfica de potències il·liberals i hostils a Occident com la Xina, Rússia o l’Iran. Per tot això, els comicis peruans són fonamentals.
L’explicació convencional de l’auge populista a Iberoamèrica és l’augment de les desigualtats, la concentració de la riquesa en uns quants, la corrupció dels governs, etcètera. Tots aquests mals són atribuïts a les polítiques neoliberals, desplegades a la zona per gabinets de centredreta i de centreesquerra, davant les quals s’han aixecat indignats els pàries de la regió. Al marge de la parcialitat d’aquesta tesi, resulta sorprenent que els desastrosos i contrastats efectes del populisme carnívor de l’esquerra a Latam no li hagin tret atractiu per a amplis sectors de la població. A diferència d’altres models autoritaris, com ara el xinès, els assajats pel neototalitarisme llatinoamericà no són capaços d’oferir ni l’ordre de la dictadura ni una mínima prosperitat.
Al llarg dels darrers trenta anys, el Perú ha experimentat un espectacular desenvolupament econòmic i social. El PIB per càpita ha crescut significativament, la desigualtat ha baixat, la pobresa ha caigut de manera impressionant i la prosperitat s’ha estès a tot el territori de les zones urbanes a les rurals, de la costa a la serra i a l’interior. Això no ha estat producte de l’atzar, sinó el resultat d’una estratègia sostinguda en el temps i basada en la disciplina fiscal i monetària, en la seguretat jurídica, en la protecció dels drets de propietat i en l’obertura exterior, la qual cosa va impulsar la inversió interior i l’atracció de capital exterior. El Perú del 2021, amb els seus defectes i amb les seves virtuts, és una societat democràtica, lliure i molt més pròspera del que ho va ser en qualsevol altre període de la seva història (I. Vásquez i I. Alonso, “Peru’s unprecedented progress in 38 graphs”, Cato Institute, 4 de juny del 2021).
L’esquerra neosenderista encapçalada per Pedro Castillo, el candidat a la presidència de la República i molt probable guanyador de les eleccions, ignora o amaga la realitat d’aquestes dades i ha creat una narrativa orwel·liana per justificar la introducció d’un canvi radical que té com a objectiu desmantellar el sistema institucional sobre el qual s’han sustentat la democràcia i l’economia del país. No estem davant la potencial arribada al poder d’un govern reformista, similar al que va representar APRA en el seu temps, sinó davant un moviment revolucionari molt més radical que l’encarnat en el seu temps per Chávez a Veneçuela, per Morales a Bolívia o per Correa a l’Equador.
Perú Lliure es defineix en el seu ideari programàtic, elaborat per un metge format a Cuba, Vladimir Cerrón, com un partit marxista-leninista que incorpora el llegat del col·lectivisme inca. Amb claredat meridiana es dibuixa un Estat totalitari. L’individu no té capacitat d’elecció i d’acció. La seva vida queda supeditada al pla dissenyat per a ell des d’un poder en mans d’una nomenclatura que decideix el lloc que correspon a cadascú en l’estructura social. Així es fon la tradició del bon salvatge pervertit i explotat per la civilització europea des de la Conquesta amb l’objectiu leninista de crear un home nou. L’esquerranisme-indigenista del bolivià Morales o l’equatorià Correa és d’una ingenuïtat infantil comparat amb la ideologia d’una esquerra peruana sobre la qual plana l’ombra allargada i sinistra de Sendero Luminoso.
La translació de la teoria a la pràctica es concreta en la convocatòria d’una Assemblea Constituent amb la finalitat de suprimir tots els elements que suposen un contrapès al poder del Govern i assegurar-hi la perpetuació. A tall d’exemple es pretén que jutges i magistrats siguin elegits per votació popular i revocats, en qualsevol moment, si les seves decisions són contràries als interessos del poble; això és, del Govern. El seu desig d’exterminar l’oposició es reflecteix en l’acusació als mitjans de comunicació de ser instruments de domini, utilitzats per la dreta, per fer creure als pobres que el que la beneficia també és bo per a ells. Per això afirma que “el socialisme no defensa la llibertat de premsa, sinó la premsa compromesa amb l’educació i la cohesió del seu poble”. Tota una declaració de principis.
En el vessant econòmic, Castillo i el seu partit advoquen per la implantació d’una economia popular amb mercats que es tradueix en el control estatal de tota l’activitat econòmica. La propietat no ha de ser individual ni grupal, sinó social, i cal legislar en aquesta direcció. Les privatitzacions realitzades durant les darreres tres dècades han de ser revertides i s’han de renacionalitzar les companyies que operen en sectors estratègics (mineria, energia, infraestructures, telecomunicacions, etcètera), el pas de les quals a mans privades es considera un saqueig. En la transició cap a la nacionalització, les empreses estrangeres només podran treure del país un 30 per 100 dels seus beneficis. De la mateixa manera, el nou Govern de Pedro Castillo impugnaria els tractats de lliure comerç subscrits pel Perú i no acceptaria les resolucions dels tribunals internacionals si les considerés lesives per a la sobirania nacional.
La hipòtesi segons la qual el radicalisme revolucionari de Perú Lliure es moderarà si governa és un enorme error. El Perú és una peça clau en la partida d’escacs regionals en què l’esquerra totalitària vol i creu que pot dominar el Con Sud. A més, no està sola en aquesta labor. Ni hi ha res que pugui interessar tant els règims antioccidentals com els descrits al començament d’aquest article que una Latam dominada per grups que a més els necessitaran per mantenir-se en el poder. Si Zavalita, l’inoblidable protagonista de Conversación en La Catedral, preguntés ara “cuándo se jodió el Perú”, la resposta seria clara: un 6 de juny de l’any 2021.
L’esquerra neosenderista de Pedro Castillo vol desmantellar el sistema institucional
La hipòtesi que el radicalisme revolucionari de Perú Lliure es moderarà si governa és un gran error