Barcelona, d’un dia per l’altre
Sarrià posa en marxa la commemoració dels cent anys de la pèrdua de la independència per una annexió que va generar forta controvèrsia
Els tres documents que es reprodueixen en aquesta crònica reflecteixen un moment històric, gairebé sentimental, que encara és present entre els ciutadans de Sarrià quan diuen “que han de baixar Barcelona”. Sarrià va ser l’últim municipi que la capital catalana es va annexionar, molt després dels altres, l’any 1921, a partir d’un Reial Decret i gairebé de la nit al dia. Al primer document, datat el 10 de novembre d’aquell any, el Govern Civil li comunica l’annexió a la Corporació Municipal de Sant Vicenç de Sarrià per reial decret del 4 d’aquell mes. El segon és el model de la carta que l’alcalde d’aquell poble, de tot just 9.000 habitants, va enviar a altres edils de tot Catalunya per obtenir suports i expressar el seu rebuig a un acte de “dominació”. El tercer és una altra missiva dirigida a l’edil per la Junta de Defensa Pro Autonomia Municipal de Sarrià en què li demana col·laboració per a la celebració d’un míting d’“afirmació sarrianenca”. La resistència ha començat.
Són tres documents, entre molts d’altres, que conserva l’arxiu municipal del districte de Sarrià-Sant Gervasi i que estan a disposició de qui ho sol·liciti per estudiar-los (i per gaudi). Documents que aquest any, si és possible, són d’especial rellevància. No és per a menys, ja que es commemora el centenari d’aquella annexió. Com a primer acte dels previstos per celebrar aquest capítol de la ciutat de Barcelona, ple de matisos i d’arestes, ahir va començar a la seu del districte la III Jornada de Recerca Històrica dels Barris, organitzada per l’Arxiu Municipal de Barcelona, que aquest any gira al voltant de l’agregació de Sarrià i la configuració de la Barcelona contemporània. Avui hi haurà diverses taules rodones al Born Centre de Cultura i Memòria.
“L’annexió s’havia intentant en diverses ocasions, però l’any 1921, aprofitant que hi ha una greu crisi, un govern de concentració, i que
Francesc Cambó era ministre i hoportava a l’agenda... es va fer”, explica Jaume Oriol, tècnic de l’arxiu del districte i membre del Taller d’Història de Sarrià.
Barcelona –o més aviat els que governaven la ciutat– volia continuar creixent, ser una gran capital europea, acollir una nova exposició universal... però fins aquell moment no havia aconseguit fer-se amb Sarrià.
Una llei promulgada al segle XIX permetia a una ciutat de més de 100.000 habitants annexionar-se municipis limítrofs sempre que hi hagués trama urbana compartida. A través d’aquesta, el 1897, Barcelona s’havia annexionat les poblacions de Gràcia, Sant Andreu del Palomar,
Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals o Santa Maria de Provençals, a més de les Corts de Sarrià. El govern de Madrid no va acceptar l’annexió d’Horta –que no s’acabaria produint fins el 1904– o la de Sarrià, perquè estaven més allunyats de Barcelona i no compartien trama urbana.
“Queda agregat en la seva totalitat al terme municipal de Barcelona el de l’Ajuntament denominat actualment San Vicente de Sarriá”, dictava Alfons XIII el 4 de novembre, “conformant-se amb el proposat pel Ministeri de Governació i d’acord amb el meu Consell de Ministres”.
“Tot un poble sense distincions d’idees ni de principis s’alinea a defensar la seva autonomia davant d’una dominació que rebutja i que se li vol imposar vulnerant els més elementals principis de la sobirania popular”, manifestava al segon document, la carta que volia obtenir suports, l’últim alcalde de Sarrià, Rafael Batlle.
“Cambó ho porta a la carpeta quan li ofereixen ser ministre. A més el que destaca d’aquesta annexió és també com es fa .... No es va tenir en compte la població interna, cosa que va generar molt de rebuig”, apunta Jaume Oriol, i posa com a exemple el tercer document, en què la Junta de Defensa Pro Autonomia demana a l’alcalde el seu suport i col·laboració en un míting en contra de l’annexió en el Spring-cinema a finals del mes de novembre. La Vanguardia va deixar constància a la seva secció Informaciones de Barcelona –antecessora de la que estan llegint– del 30 de novembre del 1921: “Els oradors i públic de Barcelona que va assistir al míting de diumenge, organitzat a Sarrià per protestar per l’annexió d’aquest poble a Barcelona van poder observar un tancament complet de botigues, comerços i establiments més importants del poble (...). La manifestació de protesta va quedar doncs, amb això, patent als ulls dels visitants i oradors, que van poder adonar-se perfectament de la unanimitat d’opinió regnant a Sarrià contra el reial decret. També l’enorme concurrència que va assistir al míting va significar un excel·lent testimoni en tal sentit produït”. Tan sols uns dies després, en un “atapeït” Centre Tradicionalista: “El senyor Artigues és rebut pel públic amb una salva d’aplaudiments que agraeix amb emotives frases. Indica que és el senyor Cambó que roba la llibertat del poble de Sarrià. Però, diu, no temeu, serà agafat: caurà a les seves pròpies xarxes”. Història de Barcelona, de Sarrià, viva i posada en relleu des dels arxius.
L’annexió, per reial decret i impulsada per Cambó, es va fer sense tenir en compte el petit municipi