L’NPR, el tresor de les ones americanes, fa 50 anys
La ràdio pública dels EUA homenatja les seves ‘mares fundadores’
D’idealisme no els en faltava, als fundadors de la Ràdio Nacional Pública dels Estats Units quan, ara fa 50 anys, van haver de dur a la pràctica l’encàrrec del president Lyndon B. Johnson de reclutar les ones per a la causa de l’educació.
“Servirà a les persones, promourà el creixement personal, celebrarà l’experiència humana com una cosa infinitament variada, no com una cosa buida i banal”, assenyala la missió de la cadena, sorgida de la incorporació de desenes de petites emissions locals i universitàries escampades per tota la geografia dels Estats Units. El seu objectiu, veure l’audiència “no com un mercat”, sinó com a un conjunt d’individus curiosos amb anhels de “comprendre i gaudir de l’existència humana”.
El 3 de maig del 1971 arribava a les ones All things considered, un programa que encara està en antena que s’emetia a l’hora de tornar a casa a la tarda. L’NPR celebra el seu 50è aniversari convertida en una institució. Cada setmana uns 60 milions
“No hi havia cap home que hi volgués treballar pel que ens pagaven” al principi, recorda Nina Totenberg
de persones escolten els seus programes. La xarxa d’estacions de què es nodreix, actualment més de mil, són la seva millor agenda informativa, un immens micròfon que intenta reunir totes les veus que formen una història, amb més ciutadans corrents i experts que no pas polítics.
L’inconfusible estil informatiu de l’NPR té molt per agrair a les primeres periodistes i reporteres que van treballar a la seva redacció central a Washington. Les seves mares fundadores, com es coneixen amb reverència Susan Stamberg, Linda Wertheimer, Nina Totenberg i la ja desapareguda Cokie Roberts, van ser les que van marcar el caràcter de l’emissora en la seva etapa més primerenca. Col·loquial en el to, lluny de la impostura de la televisió dels anys setanta, absolutament seriós en el seu tractament informatiu, independent del poder.
El motiu pel qual tantes dones talentoses van treballar a la jove emissora? Res a veure amb l’idealisme de la seva missió. Simplement, “perquè cap home no volia treballar pel que ens pagaven. Per això la xarxa estava dominada per dones i ens fèiem costat enormement entre nosaltres”, rememora Totenberg, especialista en el Suprem, en un dels podcasts de més èxit de la cadena, NPR politics.
Els podcasts són precisament la fórmula amb què l’NPR prova de pal·liar el problema més greu que té. No tant el finançament –per bé que sobretot depèn de les donacions d’empreses i oients– com el fet que la seva audiència ha envellit amb ella i és molt més blanca que el país. Avui un terç dels podcasts que s’escolten als Estats Units procedeixen de l’NPR, que hi ha trobat una audiència més jove i diversa. Un 42% dels oients dels seus 47 podcasts són “persones de color” (negres, hispans, asiàtics...), gairebé el doble que els que segueixen els seus programes a la ràdio tradicional. Canvien els temps i els formats, es manté la missió.