La cultura del turisme
L’Hermitage, l’ampliació de l’aeroport del Prat, i el polígon al voltant del Circuit de Catalunya. Són els tres debats del moment. “Si això no és propi d’un país turístic...!”, exclama Ramon Aymerich durant la presentació de La fàbrica de turistes , a la Byron. L’acompanya el polític i expert en microeconomia Andreu Mas-Colell. I que el tema és urgent –com apuntava l’editor de Pòrtic, Josep Lluch, a la introducció– queda clar en la quantitat de preguntes per part de públic, cosa poc habitual. ¿Deu ser perquè, com el mateix autor (i com Mar Galtés, que va treballar amb ell vint-i-cinc anys a la secció d’Economia d’aquest diari), molts són periodistes? Ara ella fa feina a Palau de Mar i neda cada dia a la Barceloneta. A l’aforament ple de la llibreria, també hi ha el catedràtic d’economia Joan Tugores, el doctor en economia Modest Guinjoan, el diputat del Parlament Ramon Tremosa, l’empresari Enric Cucurella.
“Parlar de turisme és parlar del país que volem”, diu Aymerich. Però el coneixem poc, admet. Quan a l’octubre començà a escriure el llibre (per cert, ell és de Terrassa, i qui l’ajudà a titular-lo, de Sabadell), sociòlegs i empresaris varen fer un diagnòstic que ha anat canviant a mesura que passaven els mesos. Per això, dedueix algú del públic, deu ser difícil gestionar i prendre decisions en un moment tan canviant com aquest. Mas-Colell creu que potser tornarem on érem, més savis: “La indústria ha de millorar, no eliminar-se”. Comparteix la preocupació de l’autor per l’excés, i en aquest sentit es podria fer del turisme una indústria més productiva i sofisticada. Però, com controlar el flux de creuers?, pregunta Mercedes Soler-Lluró. Per a Aymerich, aquesta modalitat provoca molt desgast i els beneficis es reparteixen poc (s’ha demostrat a Venècia). Per a Colell, necessitam desesperadament les connexions internacionals que ofereix.
No és fàcil evitar el low cost; una opció seria encarir el turisme amb taxes i un salari mínim als treballadors, segons Mas-Colell, i afegeix que la ciutadania hauria d’obtenir avantatges. Per exemple, que els museus fossin gratis per als locals, sostinguts per ingressos turístics. El director general de l’AMEC, Joan Tristany, comenta que Cardona, que tenia una mina i dues fàbriques tèxtils, actualment rep cent mil visitants, mentre que ha perdut la meitat de la població. Mas-Colell respon que quan l’economia del turisme esdevingui l’economia dels visitants, molta gent voldrà teletreballar des d’allà, perquè és un lloc molt agradable.
També ho és Mallorca. Però si Emili Manzano torna a la seva terra natal no és ni com a turista ni com a visitant. Que hagi d’anar-se’n de Barcelona perquè aquí no té feina és un símptoma, quan ha dirigit i conduït els programes Saló de lectura, L’hora del lector o Amb filosofia, i ha produït i realitzat documentals com El dia de la sípia. Salparà la nit de Sant Joan. Dilluns, un comitè ín
A la presentació del llibre d’Aymerich, Mas-Colell diu que “la indústria ha de millorar, no eliminar-se”
tim dina amb ell a Ca l’Estevet. No és un comiat, sinó un parèntesi en la seva mudança. Exposada vora la porta, hi ha una carta amb plats antany clàssics que amb prou feines s’ofereixen ja als restaurants per falta de demanda. Víctor Amela els recorda nostàlgic, però la veritat és que ens ha costat acabar les generoses racions de cervellets, l’amanida de cap i pota, i els canelons. Tot deliciós. La seva adaptació a un client amb gustos –diguem-ne– internacionals, fa que la restauració canviï els nostres hàbits i costums. ¿Passa el mateix amb la cultura, que ja no encaixa en l’entreteniment per ser massa elevada (com li han arribat a retreure a Manzano)? ¿S’aparta perquè té pes, i no es digereix igual que allò insubstancial?
Tots som fulles del mateix arbre, diu un dels principis de la fe bahà’í, la minoria religiosa no musulmana més gran de l’Iran. I Amela ho recorda a l’horabaixa, a La Casa de Llibre, mentre presenta Poemas enjaulados, de Mahvash Sabet. Ell la va entrevistar via Skype per a La Contra, el 2017. Havia passat deu anys empresonada, dos dels quals en una cel·la d’aïllament. El seu delicte? Ser qui és. Després d’una breu introducció d’Elisabeth Lheure, de la comunitat Bahà’í de Catalunya, la periodista Rosa Maria Calaf explica que, quan treballava a l’Iran, va aprendre a mirar. L’acte compta amb l’exdirector de Justícia i Pau, Eduard Ibáñez, i Adriana Ribas, d’Amnistia Internacional. També amb la música d’Angel Halim, i els versos llegits per la traductora Ryma Sheermohammadi. Apunta que, als poemes de Sabet, els ha passat tot el contrari que al títol del llibre, a PreTextos en edició bilingüe: “Ella els deia a les preses que havien d’estar en procés constant d’aprenentatge”. Ara el seu ensenyament, i el que va viure, arriba al món sencer.