Youtuber busca pallissa
Diumenge passat, un dels millors boxejadors de tots els temps, el superploma ja retirat Floyd Mayweather, de 44 anys, 67 quilos de pes i 170 cm d’alçada, es va enfrontar en un combat d’exhibició a Logan Paul, una celebritat de les xarxes, amb 3 milions de seguidors a YouTube, de 25 anys d’edat, 90 quilos i 188 cm.
La maquinària de promoció de l’espectacle, que barrejava la clàssica escaleta d’esdeveniments previs al combat (roda de premsa, pes dels rivals i encarament) amb la miríada de reaccions i contrareaccions a les xarxes em va tenir enganxat a l’ordinador una bona estona.
Per una banda hi havia aquesta manera tan desacomplexada de parlar de calés i d’entreteniment, com si fossin una sola i la mateixa cosa, tan genuïna de la indústria de l’espectacle nord-americana.
Un periodista, per exemple, li va preguntar a Mayweather per què havia qualificat la lluita com l’“atracament legal d’un banc”. “M’enfronto a un youtuber que es pensa que és un autèntic lluitador –va respondre la llegenda de la boxa– i guanyo una quantitat forassenyada de diners per fer-ho”. En una altra entrevista havia dit que en la dècada que va de l’any 1996 al 2006, quan va lluitar i vèncer els rivals més forts del món, mai havia arribat a les vuit xifres. “I avui, que encara no he pujat al ring, ja he guanyat 30 milions”.
D’altra banda, soterrada en el discurs de Logan Paul, però evident i rotunda, també hi havia aquesta ànsia de reconeixement i de legitimitat, tan interessant i reveladora del
L’esport ha quedat engolit pel poder omnívor de la indústria de l’espectacle, l’objectiu fonamental de la qual és la venda d’entrades
youtuber. Com a representant d’aquest nou tipus de celebritat, filla de l’augment exponencial dels minuts de pantalla a escala global, sap que ningú li reclama cap altra gràcia, o mèrit, per justificar la seva omnipresència, que la simple capacitat d’augmentar el nombre de seguidors.
En els darrers anys hem assistit a l’aparició d’una legió de noves estrelles. Tots ells semblen exercir de germans grans dels seus seguidors, normalment més joves: hi comparteixen interessos i juguen als mateixos video-jocs, però tenen més arguments i recursos, i segurament l’enginy i el carisma que els fa admirables a la canalla. La gesta esportiva, el repte de sostenir-se dempeus contra una llegenda de la boxa o, qui sap, de tombar-lo amb un cop de sort, apareixeria llavors com la via ràpida de Paul per obtenir l’aprovació, la validació d’una indústria de l’espectacle més adulta, amb més tradició, valors i arguments que l’efímera de les xarxes.
És veritat que l’esport ha quedat engolit pel poder omnívor de la indústria de l’espectacle, l’objectiu fonamental de la qual és la venda d’entrades. Però també sembla que encara hi ha qui veu en l’esport una pràctica que t’ennobleix i et millora.