‘Benvenuti, Azzurri’
Duisburg. 2006. Campament base d’Itàlia al Mundial d’Alemanya. Un engranatge fenomenal. Tres plantes del recinte ocupades per l’expedició transalpina. Patrocinadors ben representats, excel·lent tracte gastronòmic als periodistes, vestits a mida (què els direm de la moda) i gladiadors a la sala de premsa. Ara apareixia Rino Gattuso. Ara ho feia l’ínclit Materazzi. Amb aquell múscul, una dosi de talent i moltes de competitivitat, Itàlia va aconseguir l’últim dels quatre Mundials del seu historial.
Des d’aleshores un transitar per la cornisa, un pelegrinatge enlloc que els va portar a anar a menys fins que es van quedar fora de Rússia 2018 de manera lamentable i incomprensible. Tot bon torneig de futbol ha de tenir Itàlia, amb la seva capacitat agonística, el seu llenguatge gestual, el seu disseny i el seu joc, ja sigui el mesquí de tota la vida o el més modern que pretén practicar ara sota la batuta de l’efervescent Insigne. Les mitges caigudes, el tren inferior ample i baix, el 10 a la samarreta. Un canchero digne de la seva terra, Nàpols. Quin gol tan maco que va marcar ahir per acabar de decidir el partit inaugural de l’Eurocopa. Perquè ahir a la nit, en la tornada del futbol de seleccions amb magnificència, Itàlia va tornar a la passarel·la. A l’Olímpic de Roma es van obrir les portes, van sonar les xarangues, es va esbossar una cerimònia (res de l’altre món, que el planeta no està per a gaires festes) i el primer dels 51 partits de la competició es va posar a rodar.
Si es deixen portar per la febre de les apostes mai llanceu les campanes al vol quan es tracta del partit que obre una cita d’aquestes característiques. Solen ser matxs tancats, de més difícil solució que un escape room. La por de l’error acostuma a pesar més que la gosadia, i Itàlia ho va poder comprovar a la primera meitat quan Turquia va posar el forrellat de tota la vida, al millor estil dels que brodaven els equips de l’enyorat Maguregui.
El catenaccio que van inventar els italians es va nacionalitzar turc i els de Mancini van suar tinta fins que van obrir el marcador. Després va ser un recital. Tan tancats estaven els otomans que el primer gol del campionat va arribar en pròpia porta. Podia passar en qualsevol moment perquè el partit es jugava sempre al mateix terç de camp. Benvenuti, Azzurri. Se’ls trobava a faltar.