El Barça i el mico que estén receptes

Per estalviar-se ensurts amb les llars de foc, el manteniment és cosa principal. Cal netejar-les a consciència per assegurar un bon tir i evitar que els residus acabin cremant sorprenentment i sense control. El Barça ha demostrat que no és gens diligent en aquest aspecte. Per això d’un temps ençà el club és un no parar de negríssimes fumarades referides a la gestió econòmica.

És cert que els diners, que és el que es crema amb entusiasme al club, cremen bé i deixen poc sutge. Però tot i així no seria sobrer que entre tantes nòmines com les que acumula l’entitat, hi incorporés des de ja mateix també la d’un escura-xemeneies.

Pot argumentar-se que aquest paper ja el fa gent tan digna com els auditors. Però això és així només en teoria. Perquè el cert és que en aquest gremi hi predomina la gent de bon vestir i millor calçar que no ha vingut al món per ficar la mà al sutge. Ningú no es fa auditor per acabar amb ela cara ennegrida com un carboner, que és el que exigeix una feina d’escura-xemeneies fet a consciència.

L’última columna de fum que ha ennegrit el cel del Camp Nou –a banda de la contractació de la germana de l’actual president– és la que ha desprès el contracte de l’observador brasiler André Cury, a qui van calar foc els actuals gestors blaugrana a través d’una filtració a la premsa.

La fumata, negríssima, ha servit perquè ens assabentem que l’afortunat noi d’Ipanema, la teòrica feina del qual era descobrir talent futbolístic al seu país, ha vingut facturant el Barça a raó de 700.000 eurets anuals, dietes i despeses a part, des del 2012. Déu-n’hi-do. Com que la multiplicació amb zeros és l’única amb què és impossible equivocar-se feu vosaltres mateixos els números per determinar l’import total. I anoteu: l’etern debat sobre l’FP dual està ja resolt i els programes d’inserció laboral per a joves i grans també. Serà suficient per treure el país de la crisi obrint escoles d’observadors.

Al món del futbol res no assoleix la categoria d’escàndol. Els bitllets canvien de mà com les carns a les orgies freqüentades. Però aquesta mena de contractes conviden, sí o sí, a malpensar. En el millor dels casos concloem que el club s’administra amb la mateixa professionalitat i diligència que un mico estendria receptes en cas de ser al capdavant d’un centre d’assistència primària. En el pitjor, bé, en el pitjor és millor no escriure-ho.

Diuen els anglesos que el diable sempre és als detalls. El contracte del senyor Cury té tota la pinta d’haver estat un bon detall. En particular per a ell i la seva esmoladíssima vista, amb aquella que feia una ullada, en vista dels resultats i del que cobrava, no sabem gaire bé el què.