“Els meus pares i jo sempre hem estat íntims amics”
Tinc 36 anys. Vaig néixer a Bogotà, Colòmbia, i visc a París. Solter. Soc obertament gai des dels 14 anys. Em vaig criar a Miami envoltat de la indústria de la moda, un ambient molt bohemi i soc devot de viure i deixar viure. Políticament aposto per escoltar. Crec en el Déu que hi ha dins nostre
Tot va començar amb el guarda-roba de la seva àvia.
Em fascinaven ella i els seus vestits, era elegantíssima. També m’encantava veure com la meva mare es vestia quan anava a actuar. Era cantant de jazz. He crescut al voltant de dones a qui els agradava la moda, el perfum i els maquillatges.
I els homes de la família?
Era fill únic. Els meus pares es van separar quan jo era molt petit. Ell vivia a Miami, i jo hi anava i venia. Als 10 anys li vaig demanar a la meva mare de quedar-me a Miami i ho va respectar. Va ser molt generosa. Però ells s’avenien.
Això és una sort.
L’esposa del meu pare és molt amiga de la meva mare. Passem les vacances tots junts, som una família molt unida. El meu pare és pintor, i va ser molt enriquidor viure en aquell entorn tan obert. Els meus pares i jo som íntims amics.
Això deu marcar.
No he tingut mai un moment en què no pogués ser jo mateix. Soc una persona feliç, agraïda i gens conflictiva. La infantesa ens forma de manera definitiva i jo li dec la felicitat.
La moda sempre ha estat cosa seva? M’envoltava. Als quatre anys, quan anava a passar els estius amb el meu pare a South Beach, vivíem davant la platja, a sobre del News Cafe, a on anaven tots els grans artistes, des de Madonna, Versace, grans fotògrafs, supermodels. I el meu pare m’explicava qui era cadascú.
I li interessava?
Sí, jo era un nen molt precoç, m’asseia sobre els genolls de les models i era amic de tota la gent del barri. A la cantonada del meu carrer hi havia un quiosc que venia les revistes de moda de tot el món, i jo em passava hores veient revistes.
Va començar molt jove a dissenyar.
Als 13 anys al New Café, que era com la nostra segona casa, vaig conèixer el dissenyador Todd Oldham que em va convidar a veure la seva desfilada a Nova York, i allà vaig dir: “Això és el que vull fer”. I quan vaig tornar a Miami vaig fer la meva primera desfilada.
Amb 13 anys?
Sí, a l’escola organitzaven un xou de talent i jo vaig fer una desfilada de moda amb les nenes de la classe. No sabia cosir, posava agulles i grapes i els deia a les nenes: “Tu caminaràs com Naomi Campbell, tu com Claudia Schiffer...”.
Va triomfar?
La premsa local es va fixar en mi, i vaig començar a conèixer més gent i a passar mes temps amb Cindy Crawford i Versace. Anys més tard la Cindy va inaugurar la meva desfilada.
Als 16 anys va presentar la seva primera col·lecció al món.
Als aparadors de Bloomingdale’s perquè vaig conèixer Kal Ruttenstein, dissenyador de Bloomingdale’s, i li va fer gràcia el meu món creatiu. I als 18 vaig desfilar a la New York Fashion Week, em vaig convertir en “el dissenyador més jove” i tots els ulls es van fixar en mi.
Per a les coses bones i per a les dolentes, m’imagino.
Tot va passar molt ràpid i jo no tenia la formació que requereix un negoci així, vaig aprendre fent. Tenia bones i males crítiques. Vaig entendre molt aviat que no li agradarà el que tu fas a tothom , i això em va permetre deixar-me anar i creure més en mi.
Després es va instal·lar a París.
Als 24 anys em vaig fer càrrec de la direcció creativa d’Emanuel Ungaro. Vaig aprendre moltíssim, però també és un lloc molt esnob, enyorava Miami, la platja, el color, i al cap d’uns anys vaig decidir recuperar la meva pròpia marca.
Molts dissenyadors s’han suïcidat, s’han enganxat a les drogues, què passa?
És un món molt exigent al qual tots volien pertànyer. El negoci del fashion és una indústria en la qual és molt important com et perceben els altres, el cotxe que portes, la teva casa, l’aspecte, els diners que guanyes. Tot aparença.
No sembla que a vostè li hagi pesat.
Si no hagués estat per aquell entorn familiar i els valors que van sembrar en mi, pot ser que m’hagués ficat en drogues, però per a un colombià de la meva generació les drogues representen una cosa molt fosca. A mi mai em no va preocupar estar a la festa on calia ser.
Sempre em sorprèn veure crítics i estilistes en les desfilades amb ulleres de sol.
Jo ja me’n vaig cansar, no necessito anar darrere d’aquest món d’egos, i a més el món ha canviat i les noves generacions no se senten atretes pel glamur dels fashion. Però va tenir la seva època i hi va haver molta creativitat.
Època en què les models eren deesses. Gianni Versace va crear la tendència de les supermodels. La moda era un espectacle. A les seves campanyes apareixia Cindy Crawford amb Elton John i també Madonna. Però cada vegada hi havia més desfilades i la gent es cremava massa de pressa.
Madonna també el va promocionar.
Sí, per pura casualitat. La vaig conèixer a Miami als 13 anys, jo m’havia dissenyat un barret de cowboy del qual ella es va enamorar i l’hi vaig regalar. Em va preguntar com havia de portarlo i jo li vaig fer dues trenes i va aparèixer així a moltes portades.
Vostè té sort.
He estat fidel als meus orígens, adoro la cultura llatina, el riure, l’alegria, la calidesa, el color, tot això que vaig viure en la meva infantesa.