“L’adaptació és la millor solució per a la vida”
BOB POP, ESCRIPTOR
Un dia van trucar a Bob Pop (Roberto Enríquez, Madrid, 1971) per proposar-li de fer una sèrie de televisió sobre la seva vida. En principi li va semblar una gosadia però després d’una primera reunió amb els responsables del canal TNT, ja havia escrit el seu primer guió al cap. Divendres que ve s’estrena Maricón perdido, sèrie creada i escrita per ell, el protagonista de la qual és un noi homosexual que viu en un poble i que prova de buscar una identitat pròpia. El veurem en diverses etapes de la seva vida: els anys vuitanta, quan és un adolescent amb sobrepès; el període de descobriment durant la seva etapa d’estudiant a Madrid, i el present, ja convertit en escriptor. Bob Pop s’ha fet popular per les seves col·laboracions radiofòniques i televisives com al Late Motiv de Movistar+ amb Andreu Buenafuente.
Quant n’hi ha d’autobiogràfic a la sèrie?
Tot el que li passa al protagonista no em va passar a mi però jo ho vaig viure tot. Des del temor, la imaginació, el viscut, l’inventat... Més enllà que el que s’explica sigui real o no -que ho és en un 90%- , l’important és que tot aquests fets acaben construint la identitat de la persona en qui m’he convertit.
I la violació?
Sí, la vaig patir. I he intentat reflectir-ho tan fidelment com he pogut.
Vostè no va haver de sortir mai de l’armari?
A mi em van treure de l’armari. Jo ho tenia molt clar, pels llibres que llegia, pel que intuïa... Com els deu haver passat a altres persones LGTBI, primer tens clar els sentiments i la sexualitat neix després. Primer t’enamores dels nois i després dels seus panxells.
La sèrie aborda d’una manera poc usual en pantalla certa part sòrdida del món homosexual com les saunes gai o el cruising.
Em semblava important explicarho així perquè és com ho vaig viure. Al quart capítol hi ha una reflexió sobre què passa quan ets un nen marieta en un poble, et sents oprimit per un ambient hostil i segons vas creixent et planteges que la salvació, la terra promesa, és l’ambient gai incipient que en aquell moment era el barri de Chueca. I quan arribes per fi allà t’adones que tampoc no és el teu lloc, que tampoc hi encaixes, que és un món que no està fet per a persones grasses, amb ulleres i estudioses. No és que llavors sentis nostàlgia del poble ni de la vida que portava allà, però sí que em vaig trobar tremendament decebut i fins i tot abandonat en un territori en què pensava que els meus em rebrien amb els braços oberts.
Quantes vegades l’han anomenat ‘marieta i gras’?
Moltes i de totes les maneres. Però tampoc no era mentida. Era un fet objectiu. Com defensar-se, llavors? Sobretot perquè era una època en què quan a un nen o una nena li deien gras o se’n reien perquè portava ulleres, podia arribar a casa, explicar-ho i tenir el refugi de la família. A mi em deien marieta a classe o al carrer i no podia explicar-ho a casa perquè era obrir un meló que jo no volia obrir. I perquè sabia que era una cosa de què a casa no es volia parlar.
Parlant de la família. En què s’assembla la mare que interpreta Candela Peña a la seva mare real?
Segurament soc injust amb ella però al meu cap de nen la meva mare i la meva relació amb ella era com a la sèrie. Una persona admirada però alhora temuda, que sempre estava trista, enfadada o sobreactuada.
I el pare que interpreta Carlos Bardem? Per què no li veiem mai la cara a la sèrie?
Vaig tenir molt clar quan vaig començar a redactar els guions que faria un esborrament de la figura paterna. En la meva memòria aquella cara no hi és i era important reflectir-ho així. El meu pare significava la por constant i representava els mateixos valors que el món hostil exterior utilitzava per agredir-me constantment.
A la sèrie també hi veiem quan li van detectar l’esclerosi múltiple.
Sí, va ser quan tenia uns 20 anys. Quan et diagnostiquen una malaltia crònica degenerativa, primer ho negues, vols viure-hi a l’esquena però hi ha un moment en què se t’imposa. Segons han passat els anys hi ha hagut un canvi brutal pel que fa a ser molt conscient que he d’economitzar i fer només allò de què em vegi capaç i que m’agradi. Amb la pandèmia hem après que cal viure l’essencial, però quan tens mig cos paralitzat això no cal que t’ho plantegis teòricament perquè ja ho vius cada dia.
Com li va afectar en la vida professional? A la sèrie veiem que volia ser ‘fashion manager’.
Va canviar el destí de la meva vida perquè va fer plantejar-me què era el que volia realment fer per ser feliç, que era escriure. I malgrat que he acabat sent conegut per les meves aparicions a la televisió, en realitat allà també hi faig d’escriptor perquè explico què penso i escric. En aquest sentit em sembla que la sèrie dona una visió de com de vegades l’adaptació és la millor solució per a la vida.
L’escriptor estrena la sèrie inspirada en la seva vida, ‘Maricón perdido’, en què un noi homosexual que viu en un poble busca la seva pròpia identitat