El Consens de Cornualla
Les grans potències parlen de reinventar un món amenaçat per les desigualtats i la crisi climàtica
L’economista John Williamson va encunyar fa tres dècades el terme Consens de Washington per descriure les polítiques dels primers anys de la globalització, en què l’influència de Margaret Thatcher i Ronald Reagan va ser determinant. La idea central era que els estats havien de reduir el pes en l’economia i interferir el menys possible en la mobilitat del capital. En aquell context es potenciava la reducció d’impostos a les corporacions i es creava un escenari en què les economies competien entre si per atreure el màxim d’inversions amb impostos baixos en una espiral que va buidar a poc a poc les seves hisendes.
El món que va néixer d’aquelles idees és el que avui coneixem. És el món on Amazon o Google paguen menys impostos que una pime. On els grans eludeixen el pagament d’impostos i els petits paguen. No només les grans corporacions. També els contribuents. Les dades difoses aquesta setmana pel portal ProPublica revelen que multimilionaris com Jeff Bezos o Elon Musk amb prou feines han pagat impostos els últims anys.
Aquests dies, al voltant del G7 ha circulat un memoràndum en què apareix el terme Consens de Cornualla
per definir les polítiques amb les que es treballa en l’entorn dels líders del G-7, i, especialment, de Joe Biden. Són idees ambicioses en què es parla de “reinventar” el món després de la pandèmia. De corregir les desigualtats. D’augmentar els impostos a les grans corporacions. On les grans empreses ja no són vistes com a actors lliures i sense lligams, sinó com a corresponsables amb els estats del futur de l’economia.
En aquesta línia, els ministres de Finances del G-7 van aprovar fa una setmana un impost de societats mínim universal d’un 15% per a les grans companyies, i que les cent primeres corporacions paguin els impostos on materialitzen les seves vendes, no al país on tenen la seu. Un acord que han de segellar avui els primers ministres.
Hi ha raons per ser escèptic sobre el futur del Consens de Cornualla si aquest s’arriba a enlairar. La primera és que, d’entre els grans organismes multilaterals, el G-7 és un dels més propensos a grans declaracions que després acaben en no res. El 2008, en una reunió del G-20 que havia de significar un punt i a part després de l’esfereïdora crisi financera, Nicolas Sarkozy va dir que “Le laissez faire c'est fini”. Que havia arribat l’hora de refundar el capitalisme i d’establir unes noves bases com les de Bretton Woods. Però el que va venir després va ser una llarga dècada de desigualtat. Més del mateix.
La segona raó per sospitar del canvi que proposa el G-7 és el silenci dels mercats financers. Des que es va fer públic l’acord dels ministres de Finances sobre la nova fiscalitat, els inversors no han mogut un dit. L’explicació és que confien que el que acordi el G-7 s’esvairà quan l’hagin d’aplicar els petits països, els més actius a l’hora de dissenyar polítiques d’elusió fiscal. També esperen que la lletra petita de l’acord dilueixi el document final i que els experts fiscals acabin per trobar les escletxes que deixi el document per continuar amb el business as usual.
Per què, doncs, hi ha la necessitat de llançar idees tan ambicioses? La primera explicació és que la pandèmia ha exacerbat les desigualtats i ha creat un pòsit de ressentiment que no farà més que enfortir l’auge dels populismes. És una cosa que treu el son a alguns dels senyors del G-7 (el mateix Biden, Macron, potser també Draghi).
L’altra raó és més important encara . Es tracta de la Xina. És el que
La necessitat de parar els peus a la Xina explica l’activisme de Biden en impostos i infraestructures
mou a l’èmfasi en la “reinvenció” del món. És la Xina la que explica la crida a files de Joe Biden als seus aliats. La necessitat que té de parar-li els peus.
Si això fos així, si Cornualla fos el principi del canvi, la Xina estaria complint la mateixa funció que va tenir el comunisme rus en la postguerra mundial: esmorteir les desigualtats en què estan atrapades les economies occidentals i propiciar un creixement més inclusiu en aquestes societats.
No se sap mai.