Adeu i campi qui pugui!
L’inici de la retirada de l’Afganistan posa en perill els milers d’afganesos que durant 20 anys han treballat per als exèrcits occidentals
La pau és una promesa d’alliberament. Però no sempre. Ni per a tothom. La primavera del 1962, milers d’algerians que havien col·laborat o treballat per a l’exèrcit i l’administració colonial francesa a Algèria –coneguts com a harkis– provaven desesperadament d’embarcar cap a França, fugint de la revenja dels milicians del FLN, mentre l’antiga metròpolis es retirava mirant cap a un altre costat. En una altra primavera, la del 1975, milers de sud-vietnamites compromesos amb els nordamericans s’amuntegaven per provar de ser evacuats als últims helicòpters de l’exèrcit dels Estats Units pel temor de les represàlies de les forces comunistes del nord, que estaven entrant a Saigon.
El torn ha arribat ara a l’Afganistan. L’inici de la retirada definitiva de les forces dels EUA i els seus aliats occidentals després de gairebé vint anys de guerra –que ha de culminar l’11 de setembre– està precipitant l’enfonsament de l’exèrcit afganès a causa de l’empenta dels talibans i ha sembrat el pànic entre els milers de treballadors i col·laboradors dels occidentals. Les últimes setmanes se succeeixen les manifestacions davant les legacions diplomàtiques estrangeres demanant que els treguin d’allà. El crit –en diversos idiomes– és unànime: “Salva la meva vida!”.
El moviment ha adquirit tal amplitud que els talibans van emetre aquesta setmana un comunicat –calculadament ambigu– en què prometien als afganesos involucrats amb els exèrcits occidentals, entre ells molts traductors i intèrprets, que no tenien res a témer.
“L’Emirat Islàmic no els buscarà problemes. Han de tornar a una vida normal i servir el seu país (...) No haurien de tenir por”, asseguraven els talibans en la seva declaració. Tot i que subratllant que, per a això, els implicats “haurien d’expressar remordiment per les seves accions passades i no comprometre’s altre cop en activitats semblants, que comporten una traïció a l’islam i al seu país”. Aquí hi ha un condicional inquietant. I una acusació: traïdors.
“No m’ho crec, els talibans no han canviat”, va declarar a un enviat de l’agència AFP un intèrpret de l’exèrcit nord-americà, Mohamed Shoaib Walizada. “Vindran cap a nosaltres perquè ens consideren agents o espies”, va afegir. Walizada, amb el suport d’un sergent nord-americà, va demanar d’acollir-se als visats especials que els EUA tenen establerts per a aquests casos, però després de ser-li concedit inicialment li va ser revocat. El mateix temor té el seu col·lega Omid Mahmudi. “Ens trobaran i ens decapitaran, els talibans no ens perdonaran mai”, expressa amb fatalisme. Molts intèrprets han estat assassinats –almenys 300 des del 2016– i la majoria han rebut amenaces de mort.
La retirada nord-americana ha estat com un tret de sortida per a les forces insurgents. L’últim mes, els talibans han reforçat la seva ofensiva contra l’exèrcit afganès –en paral·lel a les converses de pau de Qatar–, a qui han arrabassat onze districtes. I una trentena de llocs avançats i bases de l’exèrcit regular s’han rendit a quatre províncies per l’avanç dels islamistes, moltes vegades a través de la mediació dels dirigents tribals locals. Un miler de soldats s’haurien lliurat sense disparar un tret.
La sensació que el règim de Kabul està a punt del col·lapse ha disparat la urgència entre qui més han de perdre amb la victòria
Els talibans han promès als col·laboradors afganesos que no han de tenir por; no els creu ningú
dels talibans. No són pocs. En una entrevista amb l’agència AP, l’antropòleg Noah Coburn calculava en uns 300.000 els civils que durant vint anys hauran treballat a l’Afganistan per a les forces de l’OTAN.
Els Estats Units, que han desplegat la principal força militar occidental, són també el principal patró. Al llarg d’aquests anys més de 18.000 afganesos –que juntament amb les seves famílies han sumat 45.000 persones– han emigrat a Amèrica gràcies al règim especial de visats. Però encara queden 18.000 peticions més en estudi i el procés acostuma a durar una mitjana de tres anys. El secretari d’Estat, Antony Blinken, ha promès que acceleraria els tràmits, però l’organització No One Left Behind, que ajuda aquestes persones, creu que les coses no avancen amb prou rapidesa.
El Regne Unit, per la seva part, que va ocupar aproximadament 7.000 civils, ha concedit 1.358 visats i en prepara ara de manera accelerada 3.000 més. França, que es va retirar ja el 2012, en va concedir en el seu moment uns 300 –entre fortes protestes dels qui es van quedar fora–, i ara ha reactivat la concessió d’un altre centenar, mentre creixen les demandes d’antics treballadors que segueixen al país. Espanya, que va rebre el 13 de maig l’últim contingent que quedava a l’Afganistan –24 militars i dos intèrprets nacionals–, va rescatar els últims anys una trentena dels seus col·laboradors i en va indemnitzar econòmicament d’altres.
Però no tots els sol·licitants obtenen l’anhelat visat. Ni als EUA, ni al Regne Unit, ni a França, ni a Espanya... La nostra companya Rosa Maria Bosch va trobar per atzar un intèrpret de l’exèrcit espanyol el 2017 a l’illa grega de Lesbos. Jawad Ali Aslami, malgrat diplomes i cartes d’agraïment, havia vist denegada la seva petició de ser acollit a Espanya. Així que, després de sortir del país i assolir Turquia, es va llançar al mar en una pastera. Molts d’altres han seguit el mateix camí.
El 1962, segons l’estipulat en els acords que van posar fi a la guerra d’Algèria, França va començar a retirar-se de la seva antiga colònia. Al voltant de 60.000 harkis van aconseguir passar a França –on el tracte que van rebre donaria lloc a obrir un altre capítol de la ignomínia–, els altres van quedar a la mercè de la revenja dels seus. Els historiadors calculen que les matances que van seguir van costar la vida entre 50.000 i 70.000 persones. Va caldre esperar el 2017 perquè un president francès, Emmanuel Macron, qualifiqués cruament aquesta acció del seu país: “Va ser una traïció”.