Independentisme en transició
Si a ERC s’imposa un doble lideratge, a Junts, on es manifesten alguns malestars interns, podrien acabar tenint-ne tres. L’independentisme està mutant, en les persones i en el discurs.
Ara que els indults estan a punt de convertir-se en una realitat i que els presos del procés sortiran de la presó, alguns debats pendents al si de l’independentisme afloren amb més claredat. Les dues cartes escrites des de Lledoners aquesta setmana per Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, dirigents d’ERC i Junts per Catalunya, contenen el germen de discòrdies, malentesos i mitges mentides sostingudes des de la tardor del 2017, quan es va proclamar una independència unilateral i fallida.
Junqueras, al seu escrit, manifesta que l’única via factible és la d’un referèndum pactat, i que les altres, incloent-hi la unilateral, “no són viables ni desitjables”. Jordi Sànchez li retreu que l’hi posi tan fàcil al Govern central i arriba a acusar-lo de flaquesa davant la condemna de presó. Així, Junqueras seria culpable per pusil·lànime. Tot i això, a la seva carta el dirigent de Junts reconeix que l’1-O es va fer per forçar l’Executiu a obrir una negociació sobre un referèndum pactat, i no per decretar la independència l’endemà. I aquí és quan Jordi Sànchez és acusat per no pocs dels seus de no tenir la fe necessària en la causa. En definitiva, un és titllat de covard; l’altre, de descregut.
Mentrestant, la política espanyola gira sota paràmetres semblants. Pedro Sánchez Pablo Casado
acusa de ser un irresponsable capaç de trencar Espanya per mantenir-se en el poder, mentre que el president retreu al cap de l’oposició que es deixi portar pel revengisme i l’ànsia de revenja. A Madrid uns escodrinyen qualsevol gest de l’independentisme que deixi entreveure un senyal de penediment i d’altres furguen a la recerca de signes de porfídia que evidenciïn una treva trampa. Tot això s’assenta sobre conceptes morals que no tenen res a veure amb la política.
Ni la dreta deixarà d’utilitzar el nacionalisme espanyolista com a arma contra una esquerra que continua sense tenir clar com ha de gestionar les identitats ni l’independentisme abandonarà el llenguatge mitificat que ha forjat els últims deu anys. I, amb tot, hi ha coses que estan canviant. La principal, que ERC i Junts s’hauran d’adaptar a una normalitat cada vegada més gran després d’una dècada escudantse en l’excepcionalitat. Els republicans s’han endinsat en aquest recorregut de manera gradual. Fa més de tres anys que Junqueras intenta virar el vaixell.
Al llibre que signen ell i Marta Rovira defensen que per a la independència unilateral es requereix bastant més d’un 50% durant diverses eleccions. I, mentrestant, “cal governar, i governar bé”. Alhora, Junqueras deixa anar de tant en tant dures diatribes contra l’Estat espanyol i a favor de la independència. Quan surti de la presó no només ho continuarà fent, sinó que es repartirà aquest paper amb el president
Pere Aragonès. ERC ho compara amb la divisió de rols al PNB, però s’assembla més al que feia Jordi Pujol, que entre setmana negociava amb l’Estat i els caps de setmana llançava proclames enceses.
La tasca de Junts serà mirar de desemmascarar ERC mentre intenta un joc semblant. Es tracta de gestionar poder, recuperar influència i jutjar els que sucumbeixin a un excessiu pragmatisme. Però a Junts s’han desencadenat els mals humors. Mentre uns s’entreguen a la lluita interna per copar càrrecs, d’altres retreuen a Jordi Sànchez, precisament, que hagi aconseguit el pacte de govern que els permet mantenir aquests llocs. Fins a tal punt ha arribat l’efervescència interna que es xiuxiuegen crides a enderrocar el secretari general i Carles Puigdemont ha sortit a desautoritzar-los amb contundència.
La carta en què Sànchez posava en qüestió la finalitat de l’1-O ha servit com a aixeta, per bé que Clara Ponsatí ja va dir que allò va anar “de farol”. El que ha desencadenat el malestar ha estat la manera com el secretari general ha exercit el poder al partit, imposant l’acord amb ERC i els canvis al Govern a la seva manera, com hauria fet un clàssic president de la Generalitat de Convergència. A Junts proliferen les camarilles. Al voltant de diferents líders –Jordi Sànchez, Elsa Artadi, Laura Borràs, Jordi Turull, Josep Rull...–
flueixen corrents, i alguns asseguren que parlen en nom de Puigdemont. Si a ERC hi haurà dos lideratges, Junts pot acabar amb tres: l’expresident, el secretari general i el candidat a la Generalitat, quan sigui designat.
L’independentisme està immers en una reformulació de persones i de discursos. És un moviment que ara està mirant més cap endins que cap enfora. En aquest context és en el que Pedro Sánchez vol aplicar el cataplasma de la distensió. Al cap i a la fi, el millor adhesiu per a la divisió política és poder presentar un enemic exterior.