La ràbia i la majoria
El fracàs estrepitós de la manifestació contra els indults als líders independentistes celebrada divendres a Barcelona ens regala la foto esperpèntica d’uns polítics marginals i, afortunadament, irrellevants. En canvi, avui, a Madrid, la concentració a la plaça Colón –que segurament reunirà molta gent– farà visible una Espanya de la ràbia que té un nombre important de seguidors, la qual cosa hauria de preocupar qualsevol demòcrata, voti el partit que voti.
El contrast entre els poquíssims participants de l’acte de Barcelona i la multitud aplegada a Madrid ens recorda que, contra el que alguns pensen, Catalunya és una nació, amb un sistema de partits i referències que no imita en petit cap altre model. Quan Cs, PP i Societat Civil Catalana protesten aquí contra els indults, fan evident que la majoria de la societat catalana no vol la política de la ràbia ni la venjança. El fet que els populars catalans no hagin posat al carrer gairebé cap taula per demanar firmes contra els indults ja ens ho diu tot: ningú vol semblar més marcià del que és.
El carril més gran de Catalunya
El carril més gran de Catalunya és el de la necessitat del diàleg
és el de la coincidència en la necessitat de dialogar, negociar i trobar solucions efectives al conflicte. Una condició prèvia imprescindible per abordar aquesta tasca és que els líders del procés surtin de la presó. Dins d’aquest consens hi ha totes les forces independentistes, el PSC i els comuns. Als afores, només hi pul·lulen com zombis el PP, Cs i Vox, tres dretes que competeixen en l’essencialisme centralista i en l’exhibició de duresa punitiva. Però la veritat és que els de Casado no pinten res avui en la política catalana i que l’artefacte que lidera Arrimadas és un negoci en liquidació, arreu de l’Estat. Els grans beneficiaris d’aquesta gesticulació rabiosa són els ultres de Vox, que es van permetre el luxe de passar de la manifestació de Barcelona.
La bona notícia és que, entre els catalans, la política del ressentiment només mobilitza quatre gats. Contra els que repeteixen (per desinformació o mala fe) que Catalunya és un país fracturat, apareix el país real d’una immensa majoria, unida al voltant de la voluntat de diàleg.