El roig i el marró
Sí, ja ho sé, aquest títol no és més que una imitació del clàssic de Stendhal, però no me n’he pogut estar. En tot cas, i atesa la vella divisió entre rojos i blaus (que als Estats Units funcionen al revés de la nostra ideologia, que creiem universal), al nostre país se sent parlar cada vegada més del roig-marró com un nou color en la gamma de l’espectre polític.
Rojos i marrons, l’aliança temuda i temible entre els dos totalitarismes del segle passat: comunisme i feixisme, que ara es trobarien en una unió non sancta patrocinada pel seu horror a la democràcia liberal i la seva defensa dels valors patriòtics dels estats nació.
No és tan estrany, perquè no seria la primera vegada que el seu gust pels uniformes, les banderes i les desfilades fa que s’assemblin. I ja hi va haver moments recents en què era difícil saber, per exemple, si un skinhead, un cap rapat, era filonazi o bé era un redskin i creia en la revolució proletària.
També ens diu la llegenda que la Falange joseantoniana va triar el color blau per a les seves camises perquè era el color de les granotes dels obrers. Al cap i a la fi, van guanyar la Guerra Civil, però es van quedar sempre amb la seva famosa revolució pendent.
I el transvasament de militants entre el que podríem anomenar extrema esquerra i extrema dreta no ha estat tampoc tan extravagant, en termes històrics. Els somiejos revolucionaris i la dialèctica dels punys i les pistoles uneixen molt, encara que també puguin propiciar, com en qualsevol guerra de bandes, que s’acabin enfrontant entre ells.
A França i a Itàlia, però també a Alemanya o Grècia, creix la preocupació per un diguem-ne pensament roig-marró que és bastant obvi que està creixent i guanyant presència pública. No és potser un moviment realment organitzat. Hi ha massa contradiccions, però sí que apareixen una sèrie de trets comuns: patriotisme, defensa de les classes desfavorides, odi a l’immigrant i a la globalització, convenciment que una oligarquia conspiradora ens governa, menyspreu dels polítics i de la política en general, crítica acerba del parlamentarisme i els seus vicis... I així podríem continuar, però segur que vostès ja se’n fan una idea i que parts de tot aquest trencaclosques els sonen.
Hi poden afegir, si volen, una espessa salsa populista (el populisme és el gran tema, però també suposa una reducció massa fàcil de diferents fenòmens polítics que apareixen simultàniament) que advoca a cada país per recuperar la independència i la sobirania nacional. És a dir, que res d’Unió Europea i sens dubte prou de multilateralismes i que som una sola humanitat. Primer els de casa. I a més habitem una casa assetjada, així que toca defensar-la amb tots els mitjans que tinguem a l’abast.
La tolerància social, per dir-ho curt, és potser l’element que encara permet diferenciar millor entre aquests nous roigmarró si són més rojos que marrons o viceversa. No tant la religió, ja que hi ha ateus i creients junts (encara que continuïn sent molt importants el paper i els missatges de l’Església), però sí l’actitud davant el feminisme, l’avortament, el matrimoni homosexual, etcètera.
No dic que aquí no hi hagi confusió també, com les dones que són les autèntiques empoderades perquè trien la seva submissió, com hi ha musulmanes que defensen la seva llibertat de portar no ja el vel, sinó vestimentes més rigoroses.
En fi, una cacofonia pròpia probablement d’aquests temps confusos i convulsos. Per a què afegir-hi les inevitables gotes de conspiranoia fomentada per la pandèmia –antivacunes del món, uniu-vos!– i el rajolí verinós de les xarxes socials. Amb tot plegat sacsejat, no remenat, el còctel està servit i resulta molt difícil refutar que el roig-marró existeixi.
Però, alhora, no és ni un partit ni tan sols un corrent estable d’influència política. És una mica més difús, que s’alimenta del moderantisme de la socialdemocràcia i creix amb les exageracions de la dreta extrema, que veiem que es desenvolupa per tot Europa i també als Estats Units, per descomptat; només cal mirar Trump per tenir una imatge clara de què és un roig-marró engreixat de mentides descarnades. L’esquerra socialdemòcrata fa temps que té un problema, però la dreta d’arrel democristiana està covant un ou de la serp que no veu com un problema, sinó com una manera d’arribar o conservar el poder. Gairebé ningú no aprèn de les lliçons de la història. I molts es pensen que poden alimentar el cocodril i després domesticar-lo quan abandoni la banyera de casa...
La dreta covarda, l’esquerra traïdora i venedora de pàtries, la cançoneta que “pesoé y pepé, la misma mierda é”, tot això alimenta un discurs que fa que gent d’ideologia i maneres molt marrons puguin arribar a considerar-se a si mateixos molt revolucionaris i, per això, molt rojos. Venen revolts.
La dreta d’arrel democristiana està covant un ou de la serp que no veu com un problema